Què es cou pels passadissos del Parlament Europeu? Ho respon el Jaume Duch, el seu portaveu13/4/2024 "Brussel·les no és una institució, és un lloc en el qual les institucions prenen decisions"El proper 9 de juny hi haurà eleccions europees, i per això, el Germà Capdevila, director de RAB Ràdio ha viatjat a Brussel·les, Bèlgica. Des d'allà ha pogut conversar sense presses amb el català que més coneix els passadissos del Parlament Europeu, el seu portaveu Jaume Duch. Segurament ets dels catalans què més sap com funcionen les institucions europees. Quant portes treballant aquí? Jo porto aquí des de l'any 1987, és a dir, un any després que Espanya entrés a la Comunitat Europea. Vaig començar primer un any i mig, gairebé dos, com a assistent parlamentari, en aquell moment. Després de seguida es van convocar unes oposicions, les vaig passar, vaig tenir sort, van anar bé, i a partir del febrer del 1990, soc funcionari de la Unió Europea, i en aquest cas concret del Parlament Europeu. O sigui, estem parlant de més de 30 anys de funcionari. Ha canviat molt? Ha canviat moltíssim el Parlament, ha canviat moltíssim la pròpia Unió Europea, des del punt de vista polític, des del punt de vista geogràfic, amb totes les ampliacions. Com que vam començar, érem 15 països, ara som 27. Havíem sigut 28 abans del Brexit. Ha canviat la imatge i la visibilitat d'aquestes institucions. Jo treballo amb comunicació pràcticament des del principi. No té res a veure, diguem-ne, el que podíem fer fa 25 anys, i el que podem fer ara, o l'interès dels mitjans de comunicació ara, amb el que era el cas quan jo vaig començar. És una feina de moltes pressions creuades dels grups polítics, o és una feina més professional i tècnica? És una feina bastant professional si saps on hi ha les línies vermelles. És a dir, si saps on has de parar. Si entens que la teva feina, per molt que tu siguis el portaveu de la institució, en el fons ha de ser una feina tirana tècnica. No pot ser política, perquè els polítics són els diputats. És la gent que ha estat escollida, els diputats que han estat escollits per la ciutadania. S'ha de donar suport a aquests diputats, començant per la presidenta i acabant per tots els altres grups parlamentaris, però també amb la comunicació institucional, la comunicació que no està lligada en el dia a dia polític, sinó que, d'alguna manera, el que ha de fer és ajudar la gent a entendre què fa el Parlament Europeu, per què serveix, i, sobretot, quines decisions s'està prenent, i quines conseqüències aquestes decisions tenen per la vida de la gent. S'ha d'explicar això a un continent sense ser amb 24 llengües diferents, no? Quin equip t'ajuda a tirar endavant? És un equip bastant gran, precisament pel tema del multilingüisme. És a dir, si jo treballés a la Comissió Europea o al Consell d'Europa, doncs pots treballar amb dos o tres idiomes. En el Parlament Europeu has de treballar com a mínim amb 24, perquè, en realitat, nosaltres treballem amb els 24 idiomes oficials, i amb comunicació, també, moltíssimes coses en català. Tenim una oficina a Barcelona, i aquesta oficina, lògicament, treballa fonamentalment en català. Per tant, és un idioma més del que és el llistat d'idiomes en els quals el Parlament comunica. Però, efectivament, necessitem més gent, perquè no es tracta tant de traduir textos, perquè després, al final, tot això existeixi en altres idiomes. El que necessitem són gent que pugui treballar amb la premsa i amb la ciutadania directament en el seu idioma. És a dir, necessitem nacionals d'aquest idioma. Per tant, a vegades, on podríem tenir una persona, n'acabem tenint 23 o 24, perquè necessitem cobrir tot això. Com ha canviat la teva feina amb la irrupció de tots aquests nous canals, xarxes socials, gent que fa streams i que, de vegades, té més impacte que un mitjà tradicional? M'imagino, a finals del 80, parlaríem de diaris, agències de notícies, ràdios i poca cosa més, ara això està atomitzat, no? Ha canviat moltíssim des de dos punts de vista. Un, des del punt de vista de les coses que nosaltres mateixos podem fer. Quan jo vaig arribar, recordo que cada un cop al mes fèiem un diari de quatre pàgines, que encara m'hi veig retallant la notícia i enganxant-la, i després això arribava a les cases de qui s'hagués subscrit al cap de jo què sé, d'una, de dues o de tres setmanes. I, igual que recordo, passar hores davant de la màquina del fax per enviar el comunicat als periodistes, un per un. De tot això, ara, quan ho expliques, la gent se n'enriu. Els joves, això, ni tan sols ho imaginen. Ara podem fer moltes coses nosaltres mateixos.Podem estar molt presents a les xarxes socials, i ho fem. Tenim una galàxia de pàgines web que probablement està entre les més grans del món, també amb 24 allomes, però el fonamental, aquí, de la teva pregunta, és que, efectivament, també ens hem hagut d'adaptar a la manera en què canvia la comunicació. Aquí fa anys, nosaltres només treballàvem amb els periodistes. Recordo que fa uns 10 anys, més o menys, va venir la discussió sobre els bloggers. Hem d'acceptar els bloggers en una institució, són periodistes, no són periodistes, i els periodistes ens deien, no, no, els bloggers no són periodistes. No els hi podeu donar els mateixos drets que tenim nosaltres, els homes periodistes. Molt bé, ara ja ningú parla dels bloggers, però ara hi ha els content creators, hi ha els influencers, hi ha les celebrities, i tota aquesta gent, és veritat, que en el món actual, funcionen com a multiplicadors, moltes vegades, més potents que els propis periodistes. I, efectivament, hi ha molta gent a la Unió Europea, fonamentalment jove, però no només fonamentalment jove, que ja no consumeixen els mitjans de comunicació tradicionals, que ja no veuen la televisió, que no escolten les notícies, que no es compren un diari, fins i tot que no van a les pàgines web dels diaris, sinó que la informació i la desinformació, tot els hi arriba via les seves plataformes, via les xarxes socials, via els canals de missatgeria, i aquí també ens hem d'adaptar, i ja fa un cert temps que hem obert les portes dels influencers, els convidem, no els confonem amb els periodistes, però els convidem, els ajudem a entendre com funciona el Parlament Europeu, els animem a que aquells mateixos facin la seva feina des d'aquí, i és veritat, jo aquest matí, curiosament, he estat amb un grup d'influencers italià, una d'aquestes influencers, que per cert és la filla de Leros Ramazzotti, que té un canal a TikTok que veuen un milió i mig de persones, aquesta noia ha estat produint contingut diverses vegades avui, doncs probablement ha fet més feina amb tots els respectes que no sé quants periodistes. Clar, segurament és un canvi al que ens hem d'acostumar en tots els àmbits. M'agradaria parlar un moment a l'hora de comunicar la feina del Parlament Europeu. De vegades veiem que hi ha opinió pública potser dels països fundadors, que estan molt al dia del que passa aquí, del que fan, i altres països, com Espanya o com Europa de l'est, què costa més arribar a això? Que fins i tot veus que els governs, quan fan transposició, no ho expliquen, sinó que s'apunten la medalla d'aquesta nova legislació. Què hem de fer a nivell ja aquesta situació? Aquesta situació existeix i, de fet, no sé si la diferència està entre ser un estat antic o un estat modern de la Unió Europea, perquè probablement un dels països en els quals la informació europea passa més dificultat és França. I França és un país fundador, i hauríem d'imaginar que a França tots els francesos han tingut tot el temps del món de sabentar-se de què és la Unió Europea i de com funciona la Unió Europea. I, en canvi, continuar sent un d'aquests països als quals els polítics tenen una tendència enorme a fer sempre la separació entre la política nacional i la política de la Unió Europea. És una situació tan típica i tan dolenta, des del punt de vista del que és la realitat, del que surt bé ho estem fent nosaltres i el que surt malament o les decisions que no ens agraden, aquestes les pren Europa, com si Europa fos un ovni que està volant per sobre teu. Quan evidentment, la situació és molt diferent. Les mateixes persones que diuen que això ho ha decidit Europa van prendre la decisió i després van tornar a agafar un tren i van tornar cap a París per dir que això ho ha decidit Europa. No, perdoni, això ho ha decidit vostè a Brussel·les. A Europa, si vol, a Brussel·les. Brussel·les no és una institució. Brussel·les és un lloc en el qual les institucions prenen decisions. I quines són aquestes institucions? El Consell de Ministres, és a dir, els ministres dels governs, els estats membres, que són els que després diuen que això és Brussel·les. I els que diuen que això és el Parlament Europeu, que aquests no diuen que això és Brussel·les, aquests el que volen és reivindicar la seva feina. Per tant, diuen que això ho han decidit en el Parlament Europeu. Però és veritat, hi ha molts països on encara això costa molt. Jo diria que aquí la diferència està entre els països, insisteixo, que intenten sempre separar la política europea de la política nacional i les decisions europees de les decisions nacionals. Hi ha països que també n'hi han, començant per Alemanya, en el qual ja han arribat a la conclusió lògica que tots els temes que tu puguis discutir, que tinguin un element polític, tenen una vessant nacional i una vessant europea. Si parles de medi ambient, si parles de migració, si parles d'igualtat de gènere, si parles de transport, si parles de finançament, sempre hi haurà un costat nacional i un costat europeu. I si vols explicar bé les coses, què ha de tenir en compte les dues vessants. La realitat europea, en la línia del que tu comentes, jo veig dues pulsions. Una que diu això ha arribat massa lluny i els estats han de recuperar una mica de sobirania, de competències, i està bé fins on hem arribat. I una pulsió, si vols, més federalista, de dir això ha de créixer, encara hem d'incorporar més països i continuar treballant amb un horitzó d'uns Estats Units d'Europa. On estem en aquests moments d'aquestes dues pulsions? Doncs estem més en el segon que en el primer, perquè la realitat és molt tosuda. I la realitat és la que, d'alguna manera, fa que la integració europea continuï anant endavant, a vegades més ràpidament, a vegades més lentament, fins i tot, et diria, gairebé, en contra dels que no tenen més remei que acceptar-ho. I això ho hem vist aquests últims cinc anys, com a mínim en dues ocasions, de manera molt gràfica i també molt trista, una amb la pandèmia i l'altra amb la guerra a Ucraïna. El tracte de la Unió Europea no li dona competències a la Comissió Europea per posar en marxa una campanya de vaccinació, i en canvi tothom ens va vacunar la Unió Europea. Les dosis no portaven la bandera europea, però, bé, potser l'haurien hagut de dur. Aquesta no era una competència. La Unió Europea, les institucions, no tenen competència en política de sanitat, però va haver un moment en què els estats membres es van adonar que l'única manera de sortir-se'n era que això es fes a nivell europeu i no a nivell nacional. Per tant, van donar el mandat polític, i això es va fer. I, a més, no només es va fer, sinó que es va fer raonablement bé, i, d'alguna manera, també ha reforçat la visibilitat de la pròpia Unió Europea. El mateix amb la guerra ucraïna, la Unió Europea no estava preparada o no tenia competències per assumir 5 o 6 milions de refugiats ucrainesos que van haver de fugir del país en poques setmanes, o utilitzar diners del propi pressupost de la Unió Europea per comprar armament o munició per ajudar a Ucraïna a fer front a l'exèrcit rus, o tota una sèrie de mesures que, almenys fa uns pocs anys, ens haguessin semblat impossibles, i que ara, en canvi, ja assumim amb tota normalitat, o tornant amb el tema del Covid, el famós pla Next Generation, d'aquests 750.000 milions d'euros, que no s'han gastat tots, però que, per exemple, van ajudar que durant la pandèmia ningú se n'anés al carrer, ningú perdés la seva feina. Tots vam estar més o menys a casa durant un any i mig, però la gent no va perdre la feina. Perquè va haver una injecció econòmica molt important per part de la Unió Europea. Amb uns diners que venien del deute, de mutualitzar un deute, una cosa que no pot ser més federal, no hi ha res més federal en aquesta vida, que els estats membres acceptin que la Unió com a tal sigui qui demana un préstec i qui després té que pagar els interessos d'aquest préstec. I això no només es va fer, sinó que, com que ja s'ha fet una vegada, no és que faci falta. I aquesta realitat. No sé si estàs d'acord que el Brexit i com ha anat tot això, d'alguna manera, ha diluït un euroscepticisme que abans aquí te'l trobaves molt més, no? Veies molt més grups que treballaven per sortir o per desfer, això, d'alguna manera, veient com ha anat el Brexit, creus que s'ha diluït bastant? S'ha diluït la fórmula, perquè la major part de partits, en general, va estar en els extrems, l'extrem dret i l'extrem esquerre. Els partits que durant molts anys propugnaven sortir de la Unió Europea, molts d'ells han hagut la canviada de recepta, perquè la gent no vol sortir de la Unió Europea. I totes les enquestes et diuen que a la Unió Europea et poden agradar més o menys, tindràs la bandera europea a casa o no, això estava molt bé pels europeistes, com jo, perquè ha estat la major part de la població. En aquest moment, el que té és una relació amb la Unió Europea utilitària. La Unió Europea em serveix, la Unió Europea és un paraigües, i, a més, plou. I, per tant, a mi, que aquest paraigües existeixi i que estigui obert ja em va bé. Cosa que, efectivament, ha fet que partits com el de la senyora Le Pen a França, per no citar altres, fins i tot altres que han arribat a governs, i que no han marxat. Diuen que han de canviar la Unió Europea des de dins. A vegades, segons el que diuen, preferiris que marxessin. Però, bueno, això és el joc democràtic. Ells accepten que, en el món actual, el segle XXI, 2024, en un món cada vegada més complicat i on moltes coses no estan anant realment bé, sortir de la Unió Europea és un luxe que no et pots donar. I jo estic convençut que no haurien tingut joc ara, és a dir, després que comences la guerra ucraïna, i després del Covid, els britànics no haguessin marxat. És una pena, perquè és un tema molt difícil de revertir, ara, no? Jo crec que l'opinió pública britànica cada vegada més se n'adona de les mentides de l'autobús que deia les milions que tornarien al sistema de salut, i avui el dia el sistema de salut està arruïnat. Estan en crisi total, perquè totes coses han marxat a les xarxes i a les infermeres o dels infermers que eren ciutadans d'altres països de la Unió Europea. Per acabar, Jaume, torno al tema personal. Torna sovint a Catalunya? Sí, torno prou sovint, primer perquè hi tinc família, el meu pare, els meus germans, els meus nebots, i segon perquè, com deia abans, també tenim una oficina, cosa que vol dir que organitzem bastantes activitats, i procuro o bé baixar perquè vaig a veure la família, o a passar les vacances, o bé a vegades baixo molt més ràpidament, perquè, diguem-ne, per feina, per fer coses. Ara que arriben les eleccions europees, estic anant més, perquè hi ha més activitat, rebo més invitacions, de fet, a vegades tinc he de dir que no, cosa que em sap greu, però és clar, treballo per 27 països. Si pogués anar a Barcelona cada setmana, aniria a Barcelona, però tant temps que anar a uns altres llocs. Per allò que m'expliques, ho he sentit moltes vegades de la Catalunya exterior, que està treballant o als Estats Units, o a diferents països d'arreu del món, tu hi has viscut més temps fora que a Catalunya, oi? Sí, sí, jo vaig arribar a Luxemburg el dia que complia 27 anys, i ja tinc uns quants més. I què t'imagines el dia que et retiris tornant a Catalunya, o ja et sents més belga? No, jo no em sento belga. De fet, els belgues, ells mateixos, no són massa belgues, però no sé què passarà. No tinc ni idea, per una banda, si m'agradaria tornar a Catalunya, a Barcelona, o a algun altre lloc on fos, perquè és casa meva, però, de l'altra, no sé on aniran a parar els meus fills. És veritat que ara la major part dels amics els tinc aquí, però tampoc sé a on aniran, quan siguin ells els que es retiren, els que es jubilin. Jo tinc la sensació que seré una d'aquestes persones que haurien de tenir un peu en un lloc i un peu en un altre.
0 Comentaris
"La Junta de la Colla Castellera ha estat treballant bastant per aconseguir aquest reconeixement i ens ho esperàvem"
El Govern de la Generalitat ha aprovat aquest dimarts 2 d’abril reconèixer oficialment els Castellers de Londres com a comunitat catalana a l’exterior. La colla va ser fundada el 2015 i promou el coneixement de l’activitat castellera al Regne Unit. A més, els castellers de Londres també fan divulgació a través de xerrades per explicar el món casteller a escoles i centres juvenils londinencs. L'entitat està actualment integrada per una setantena de persones de diferents procedències, majoritàriament catalana, però també britànica i d'altres nacionalitats, com França, Alemanya, Suïssa, Sud-Àfrica, Uruguai, Austràlia i Portugal. De fet, un dels trets distintius del projecte és el seu caràcter multicultural. En parlem amb el Valentí Gómez, el cap de Colla de Castellers of London des de Gener 2024 i amb l’uruguaià Rodrigo Martínez, tresorer de Castellers of London.
Primer de tot, enhorabona per aquest reconeixement. Com s'ha rebut aquesta notícia des de la colla castellera? Us ho esperàveu? La veritat és que hem estat treballant bastant per aconseguir aquest reconeixement. Des del moment en què ho van plantejar la colla i la colla ho va aprovar, diguéssim, la Junta i el Rodrigo, personalment, han estat treballant bastant amb això. Ens ho esperàvem, sí, ens ho esperàvem ara mateix. La veritat és que ens ha agafat una mica per sorpresa. No sabíem gaire bé els temps ni com aniria el procés, però, bé, sí, estàvem esperançats, i al final doncs ha passat. Rodrigo, vosaltres, o tu en persona, com vau rebre aquesta notícia? S'ho va comunicar abans, perquè clar, la notícia es va saber dimarts, però vosaltres ja teníeu la intuïció que seria abans o la notícia es va arribar el mateix dia? No, la veritat és que ens assabentem per les xarxes socials de l'anunci. Al principi no enteníem si era una broma del April's Pools que se celebra aquí o quin, però, bo, sembla que és real i ho continuem veient en els canals de la Generalitat, així que encara ens costa una mica creure-ho, però sembla que sí, és així. Valentí, ets aquest cap de colla a partir del gener del 2024. Com ha sigut aquest canvi? Bé, la veritat és que ha estat bastant fàcil. Al final, no som tants, som poqueta gent i encara que hi hagi un cap de colla o que hi hagi un equip tècnic, al final hi ha molta conversa entre nosaltres. Jo ja estava ajudant l'any passat i vaig estar bastant assabentat del que estava fent la tècnica de l'any passat i simplement va ser una mica recollir el testimoni. I la idea és simplement continuar consolidant el que el Miquel i el seu equip i els equips anteriors van estar fent post-COVID i post-Brexit. Les coses no han sigut particularment fàcils per nosaltres i ara que creiem que estem creixent i anant una mica cap amunt, la idea era simplement donar-li continuïtat. La meitat de la tècnica és la mateixa i al final és simplement un relleu per temes de temps, disponibilitat i energia i seguir fent el mateix, bàsicament. L'any que ve se celebraran els 10 anys de la Fundació de la Colla Castellera. Quan hi arribes Valentí a la colla, quan t'uneixes amb tots ells? Jo vaig començar el febrer del 2018. Jo no havia fet castells mai, com la majoria de la colla. Realment crec que menys d'un 10% de la gent que tenim a la colla venia amb experiència. I res, m'hi uneixo a començaments de 2018. M'agrada, m'hi enganxo. El 2019 començo a ajudar a la tècnica d'aquell any. I més o menys he estat als equips tècnics amb més o menys implicació des del 2019. I aquest any vaig decidir donar un petit pas endavant i presentar una candidatura. Rodrigo, com ha sigut la teva introducció a la Colla Castellera? No ets català, no? No, no sóc català, sóc uruguaià. I a la Colla tenim molta gent de molts llocs i que tampoc han tingut contacte amb castells. Fa poc més d'un any i mig que estic, també amb nulla de coneixement tècnic de castellers. Però bé, m'hi vaig unir, m'agradava l'activitat i sempre es fa falta algú per arribar a les comptes. Jo soc de formació economista, treballo amb números i doncs ara estic portant les comptes de les Castellers de Londres. I com te'n vas adonar que hi havia una Colla Castellera a Londres? Perquè, clar, pels que som catalans, ja sabem el que són els castells, però tu que ets de fora, quan et van explicar què eren aquests castells, no vas fer-te enrere? Bé, sí, una mica sí. Vaig arribar a Londres i sempre he escoltat de castells abans perquè vaig viure uns anys a Barcelona, però no havia arribat a practicar. I m'havia quedat amb aquest gust per poder-ho fer. I quan vaig arribar a Londres, vaig passar per Casal Català, la seu de la Delegació Catalana que hi ha a Londres. Vaig anar a buscar si hi havia possibilitat de fer castells i ho vaig trobar. Des de llavors també és una manera d'integrar-se a la ciutat, de conèixer gent, de mantenir en contacte amb la cultura catalana, serveix moltes funcions. Molts de nosaltres, els catalans, però sabem el que és i vulguis o no, doncs ja en tenim una mica per primera mà. Els que venen des de fora se'ls ha d'explicar de primeres tot plegat. Ara, des del gener, que esteu vosaltres com a nova junta, voleu fer alguna cosa per intentar que més gent s'apunti. Ara mateix quantes persones sou a la colla? Voleu anar augmentant aquest número? Volem augmentar el número tot el que podem i més. A la colla, que ens ajuntem de manera habitual per fer els assajos, jo diria que som un pool d'unes 45-50 persones. No sempre estem tots, però de manera habitual ajuntem entre 40 i 50 persones en un assaig de diumenge. El grup complert, és a dir, els membres que paguen la seva quota i que ens venen normalment a ajudar a les actuacions, doncs potser som uns quants més, 70-80 en el millor dels casos.Després tenim molta gent que ha tornat, que segueixen sent membres, que segueixen estant d'alguna manera vinculats a la colla, doncs en el dia a dia no ens poden fer pinya, bàsicament. Aleshores sí, quanta més gent us escolti o ens escolti i estiguin a Londres o rodalies i li vulguin donar una oportunitat, nosaltres ens reunim cada dimecres al vespre i cada diumenge a la tarda i encantats de quants més vinguin millor i de quants més jocs del món millor i, com he dit abans, no necessitem cap tipus d'experiència prèvia. Nosaltres ens encarreguem de tot en el moment que s'ajunten. "Ens reunim cada dimecres al vespre i diumenge a la tarda i no fa falta que tinguin cap tipus d'experiència prèvia"Quin és el calendari o quines són les activitats pendents que teniu marcades al calendari aquest 2024? El calendari encara no està totalment confirmat perquè depèn també una mica... Aquest any hi ha concurs de castells i el tema de la Diada Internacional s'ha de concretar, si es podrà fer, si no. Ara la primera part de l'any la tenim feta. Vam començar ara fa un parell de setmanes, vam fer la tradicional calçotada i vam fer una petita demostració, que és una mica també perquè la gent que ens ve a veure li pugui donar una oportunitat i provar i veure si els agrada o no. Però, bueno, ara en dues setmanes farem Sant Jordi, en un lloc molt emblemàtic de la ciutat i normalment s'hi acosta moltíssima gent a veure'ns. Per Sant Jordi serà el diumenge 21 d'abril. Dues o tres setmanes més tard, al 11 de maig, anem a Sant Cugat del Vallès, que és la nostra colla padrina i ens van convidar que els hi féssim una visita i anirem a passar un cap de setmana amb ells, farem una diada conjunta a vigílies i després al diumenge els ajudarem en la seva diada. I després farem Sant Joan al cap de setmana, al voltant del 23 de juny. I després de l'estiu, normalment fem una petita exhibició també per l'11 de setembre. I, com he dit, estem intentant encara tancar algunes dates de la tardor, si hi haurà el concurs de castells per les internacionals, estem intentant concretar alguna visita a Londres, però això encara no està tancat, per tant, no ho sé. I després fem sempre la tradicional actuació de Nadal. L'any passat van pujar a Edimburg i ho van fer conjuntament a Edimburg, fa dos anys van baixar ells i ho van fer conjuntament aquí a Londres.
"Entre els nois joves també hi ha un volum important de feministes que s'autodeclaren feministes"Des de Nova York, el Germà Capdevila, director de RAB Ràdio parla amb la consellera d'Igualtat i Feminismes, Tània Verge, que assisteix a la CSW68, la conferència de les Nacions Unides sobre els drets de les dones.Evidentment, en aquesta setmana en què ha passat la convocatòria anticipada d'eleccions, no hem vingut a parlar d'això. Si m'ho permet, consellera, ho deixarem de banda i anirem a parlar d'aquests temes que ens interessen, que és la participació catalana. Per què heu vingut a Nova York a les zones de les Nacions Unides? Què heu vingut a fer? Doncs d'una banda és un espai per poder presentar les polítiques pioneres en matèria d'Igualtat i Feminismes que fem des del govern de Catalunya. De fet, n'hi ha hagut moltes que destaquen i després en podem parlar amb més profunditat d'algunes d'elles. I d'altra banda, és un espai molt important per reclamar, per reivindicar el major pes que han de tenir els nivells supestatals en tots els espais de decisió internacional. També en els espais on es decideixen, on es fa monitoratge o valoració de la implementació dels drets de les dones. I perquè és molt bàsic d'entendre. Doncs perquè les competències en els serveis públics més essencials, sigui salut, sigui educació, sigui serveis socials, sigui les polítiques d'abordatge de les violències masclistes, són competència nostra. Per tant, quin sentit té que la veu d'aquest nivell de govern no estigui representada en els espais multilaterals perquè som els garants, en últim terme, de l'exercici efectiu d'aquests drets. I estem organitzades en diferents espais per fer aquesta incidència política global que se senti la veu de les regions, que participem amb veu pròpia, en el monitoratge però també en l'agenda de futur dels drets de les dones i que puguem establir aquestes coalicions perquè això pugui ser una realitat. Aquests tipus d'aventiments, com aquest de les Nacions Unides, suposo que venen bé per comparar-s'hi, veure el que està fent altra gent, altres governs, altres països i posar-lo en perspectiva amb el que fem a casa nostra. Heu vingut a explicar a l'Experiència Catalana quina resposta us heu trobat, quina repercussió la gent o agafa el que estem fent des de Catalunya. Com respondeu? Doncs mira, arribàvem a Nova York amb una repercussió molt important d'aquesta acció d'equitat menstrual universal que van recollir des del Washington Post a la Fox per posar dos diaris que no tenen la mateixa línia editorial que, per tant, havia tingut impacte a nivell global i que hi havia molt d'interès en conèixer de primera mà com ho havien fet, com estava funcionant, quina era la resposta de les dones. I la veritat és que aquesta acció que pretén distribuir productes menstruals reutilitzables de manera gratuita a totes les dones entre 10 i 60 anys, també als homes trans o a les persones no binàries que menstruen, que es pot fer a través de les farmàcies de qualsevol punt municipi del país i és d'una manera tan senzilla com descarregar-nos el codi QR de l'aplicació de La Meva Salut i anar a la farmàcia i poder-lo basc canviar per una copa menstrual, per unes calces menstruals o dues compreses de tela. Això és inèdit a nivell mundial. Som el primer país que ho fa, exacte. Hi havia hagut altres països que havien iniciat distribució gratuita de productes, sobretot a través de dispensadors en organismes públics, fos-hi escoles, casals, centres cívics, centres de salut, però que fossin productes reutilitzables, que siguin amès amb aquest caràcter universal. Som el primer país del món a fer-ho. L'avantatge de fer-ho a través de les farmàcies també és que quan anem allà podem tenir l'assessorament del farmacèutic o farmacèutica de quin és el producte que s'adapta millor a les nostres necessitats en funció dels horaris laborals que tenim, de si fem esport, de si va un pare o una mare amb la seva nena i és la primera o de les primeres menstruacions. Doncs tot això, aquest assessorament, el poden oferir les farmàcies perquè són àgen de salut propera, de confiança comunitària i perquè hem format des del Departament d'Igualtat i Feminismes el conjunt de farmàcies del país en menstruació, en menopausa, en els productes menstruals reutilitzables i en drets sexuals i reproductius. Ara ja han passat uns quants dies de la posada en marxa d'aquesta iniciativa. Heu anat de 0 a 100 immediatament, no s'ha fet un desplegament poc a poc, sinó que de seguida s'ha posat en marxa tot el país. Tot el país cada vegada ha cobert. Quin balanç inicial hi ha dels primers dies d'aquesta campanya? Doncs la veritat és que és un èxit rotund. Amb les darreres dades d'ahir, per tant és una setmana i un dia des de l'inici de la campanya que va començar el dia 4 de març, s'han descarregat ja 380.000 codis QRs, són molts. D'aquests 380.000 hi ha 200.000 dones que ja han anat a les farmàcies a retirar el seu producte, dels quals 150.000 ja han estat dispensats i els altres 50.000 passa com qualsevol producte que tu vas a la farmàcia i en aquell moment no el tenen, però en 24-48 hores màxim te'l porten. I això fonamentalment té a veure segurament amb les talles. De les copes hi ha diferents talles, de les calces hi ha diferents talles. Pot passar que l'estoc d'una farmàcia en aquell moment no ho tingui i en un màxim de 48 hores doncs sí que està disponible a la farmàcia. Són moltes dones que han exercit el seu dret, són molts codis QRs descarregats. I un altre element capital de la campanya ha sigut la onada de converses que s'han produït al voltant dels productes menstruals, de la menstruació, de trencar els tabús, que han passat als centres de treball, que han passat en grups de xat de pares i mares de les escoles. És a dir, aquest era un altre objectiu de la campanya, combatre tots els prejudicis, tots els mites, tots els silencis al mateix temps que combatem la pobresa menstrual que existeix també a casa nostra. Un 23% de dones a Catalunya afirma que està utilitzant més d'una vegada productes que són d'un sol ús o el 44% de dones que diu que no estan poder comprar el producte menstrual de la seva primera preferència. Per tant, és una realitat que existeix, estem combatent pobresa menstrual, és un objectiu de justícia social i després hi ha un altre element que té a veure amb la justícia climàtica. Hem de reduir el volum de residus que generen els productes menstruals d'un sol ús. En un any, quan se vol, només a Catalunya, es produeixen 9.000 tones de productes menstruals d'un sol ús per ser-ne conscients. Per tant, tres objectius que és cuidar millor de la nostra salut, estalviar i cuidar millor del planeta també. Deixeu-me per acabar aquesta breu conversa, consellera, que us porti un altre tema una mica més preocupant o desagradable, però les enquestes mostren que últimament als joves hi ha una reacció, hi ha un gruix important dels joves que creuen aquest concepte que el feminisme ha anat massa lluny. Per què creieu que passa això? En què ens hem equivocat?
Ens som conscients, és un fenomen recent, però ja fa uns anys que s'observa, no només a Catalunya, sinó a nivell global. Això no vol dir que tots els joves siguin reaccionades o siguin contraris al feminisme, sinó que el pes que tenen les posicions antifeministes doncs, proporcionalment, és més elevat en el grup de nois joves que en altres grups debat. És a dir, entre els nois joves també hi ha un volum important de feministes que s'autodeclaren feministes i sobre el conjunt de la població, el que veiem és que en els darrers anys hi ha hagut una major presa de consciència, una autoidentificació com a feminista que no havia passat abans a la història, al contrari, autoanomenar-te com a feminisme feia por i generava rebuig per tot l'estigma, per tots els prejudicis que el patriarcat s'ha encarregat de posar sobre la paraula feminista i aquest projecte de transformació que implica, però ens som conscients i vol dir que anem d'entendre les causes. La principal, fonamentalment, té a veure amb la inversió que l'extrema dreta fa a les xarxes socials de propaganda antifeminista, de propaganda xenòfoba, de propaganda antidemocràtica i això és un risc per la convivència, és un risc per la democràcia, és un risc pels drets humans i al mateix temps cal escoltar aquests malestats dels nois joves que no tenen res a veure amb els avenços que s'han fet amb el feminisme, però que l'extrema dreta està instrumentalitzant, que està manipulant. I aquí tenim diferents accions que cal fer i que impacten o que afecten al conjunt de la societat. Des de polítiques en l'àmbit educatiu, per exemple, que reforcin que els nois tinguin referents, tinguin diferents tipus de referents, perquè s'ha posat més esforç en que les noies tinguin referents que en que no les noies tinguin referents o s'ha posat esforç en que les noies trenquin estereotips respecte a les carreres tecnològiques i no s'han posat en que els nois trenquin els estereotips respecte a aquelles carreres, estudis que tenen a veure amb les cures. Hi falten molts homes, molts nois a la infermeria, al magisteri, a la psicologia, i són professions capdals pel sosteniment d'una societat, per la reproducció social de tot el país. Al mateix temps volem també poder recollir totes aquestes preocupacions que puguin tenir, millorar l'educació sexual que s'ofereix des de les escoles per trencar molts estereotips i molts prejudicis. També és a dir, hi ha tot un conjunt d'accions que s'han de fer des dels poders públics i hi ha tot un conjunt d'accions també que s'han de fer des de les pròpies famílies, que potser també han posat més esforç en capgirar la socialització tradicional de les nenes perquè les eduquem en que puguin ser allò que vulguin ser i que no hi ha colors o esports o etiquetes que siguin de nens i de nenes, però no s'ha fet el mateix treball amb els nois. I necessitem també que els homes feministes, que cada vegada són més, s'impliquin en aquest acompanyament els nois més joves. La Sandra Viviana Miguez és periodista i Llicenciada en Comunicació Social per la Universitat d’Entre Ríos a Paranà Argentina i està especialitzada en salut, gènere i drets humans. Està a Barcelona per presentar el seu nou llibre: “Líbranos del mal”, una investigació sobre el cas del Convent de de Carmelitas Descalzas de Nogoyá, on la superiora va ser condemnada després de la denúncia de dues monges, per privar-les de la llibertat i aplicar mètodes de tortura i càstig. A més, la Sandra també és autora de “Crímenes Menores. Género y Poder Judicial”, un análisi sobre el procés judicial del feminicidi de Micaela García.El dijous 7 de març es va fer la presentació a una petita llibreria de Barcelona. Ens pots explicar de què va el llibre: "Líbranos del mal". Aquest és el meu segon llibre sola, jo he escrit altres llibres amb compilats i altres autors. Aquest és el segon, el primer va ser 'Crímenes menores', que el vaig presentar aquí en la ràdio també, que parlava a partir d'aquest cas ressonant que va ser el feminicidi de Micaela García, una jove estudiant que va ser raptada al carrer i assassinada i va ser un feminicidi que va commoure a tota la societat argentina i també a nivell internacional va tenir molta repercussió. En aquest segon llibre prenc també un cas judicial que és a partir de la denúncia que realitzen dues monges d'un convent de la ciutat de Nogoyá, una ciutat molt petita a la província d'Entre Ríos, i que acaba condemnant a la mare superiora per privació il·legítima de la llibertat i la meva aplicació de mètodes de tortura. I és la primera vegada que una autoritat, que és una dona, autoritat d'un convent és sentenciada, és condemnada per aquests delictes al nostre país, a l'Argentina. A partir d'aquest cas, que també va tenir moltíssima repercussió per tot el que significa de sobte donar compte que en un convent, en un lloc on l'imaginari col·lectiu és que són llocs de recolliment, d'acostament amb Déu, de promoció dels valors humans estigués succeint exactament el contrari al que es promovia, va generar moltíssima repercussió social. Una vegada que va tenir aquesta repercussió social, que va sortir en moltíssims mitjans també a nivell internacional perquè es vinculen amb altres casos, jo em vaig preguntar què més tinc per a dir això, i hi havia moltes puntes que em semblaven, que mereixien ser analitzades, almenys deixar interrogants plantejats per a un debat social necessari entorn de tot el que té a veure amb el rol de les dones dins de les institucions, dins de la institució catòlica fonamentalment, de les esglésies catòliques, i analitzar molts aspectes. Quan vaig començar a treballar aquesta temàtica vaig començar a veure moltes capes que tenen els temes, que estan travessats per qüestions socials, polítiques, religioses, d'època. Llavors una de les preguntes que em va sorgir, dic, per què en un convent d'un orde religiós les carmelites descalces, com era aquest convent, es continuaven aplicant mètodes de tortura que venien d'abans de l'edat mitjana? És a dir, en aquest segle se sostenien aquestes pràctiques. Llavors, com és que havia sorgit, com la congregació dels carmelites, com es deia originàriament, van començar a aplicar aquestes metodologies de càstigs corporals i de flagel·lació. Això em va portar a investigar sobre el que és la congregació, com va sorgir, on va sorgir, a veure la matriu d'això que es tradueix després en normes religioses, fins a arribar a l'actualitat on succeeixen aquests fets, a partir d'una recerca que sali publicada i on es produeix un aplanament judicial, que realment aquest capítol té fets que podrien ser d'una sèrie de qualsevol plataforma digital. Ho llegeixes, ho escoltes o t'ho expliquen i no puguis creure que això hagi estat cert. Justament a arribar a aquest moment i a veure què és el que va succeir amb el procés judicial, que finalment la hi condemna la mare superiora, com deia, és la primera vegada que es condemna a l'Argentina una mare superiora per delictes de lesa humanitat, privació il·legítima de la llibertat i aplicació de mètodes de tortura com a silicis, fuets, etcètera, dejuni, abstinència, tancaments, en cel·les on no podien veure si més no la llum del dia, perdien la noció del temps. Bé, i associar també tot això a un context social-polític a nivell mundial que també ha donat compte en els últims anys de situacions semblants en altres convents. Com per exemple, segurament vostès coneixeran aquesta pel·lícula que es diu Filomena que dona compte de l'apropiació il·legítima de bebès que eren tinguts per joves, que eren ingressats als convents a Irlanda i que aquests nens eren lliurats a famílies riques per a salvar l'honor d'aquestes joves que estaven embarassades i eren mares solteres. Qui està controlant avui que això mateix no continuï succeint en algun convent o en alguna institució? Perquè una cosa molt diferent és que una persona, per la seva pròpia voluntat, prengui la decisió de flagel·lar-se o de tancar-se o de fer dejuni i una altra molt diferent és quan hi ha una vulneració de la voluntat, una vulneració dels drets i això és una imposició i un càstig. Una imposició que va fer que, en el cas d'aquestes dues monges que van estar en el convent de Carmelites Descalzas de nou ja, una arribés 7 anys sostenint la seva comanda per a sortir del convent, la qual cosa es diu l'esclavització, sortir del claustre i que mai es va tenir en compte la seva veu i no la deixaven, la tenien retinguda contra la seva voluntat. I l'altra, durant tres anys, també sol·licitant anar-se i com tampoc li permetien sortir, Això també sembla una pel·lícula de terror, lògicament. Sandra, tens una especialitat en salut, gènere i drets humans en els teus estudis més enllà de la llicenciatura en comunicació social. Suposo que això t'ha donat moltes eines per a encarar aquesta recerca amb una mirada més profunda i amb majors eines per a poder abordar un tema tan complex com aquest, no és cert? Sí, sense cap dubte i a més jo el que dic és que quan encarem aquest tipus de projectes, d'escriure un llibre, ens porta irremeiablement a haver d'estudiar, continuar estudiant, continuar analitzant, continuar indagant, això que els comptava d'aprendre i de conèixer i de llegir molts llibres que donaven compte com va sorgir l'orde religiós de los Carmelites Descalzas, com són els reglaments interns dins de l'església, però responent a la teva pregunta, fonamentalment sí, crec que tot va fent que una vagi prenent unes certes decisions pel que fa a com finalment plasmar-ho en un llibre. Una de les qüestions que jo vaig tractar al llarg de tot aquest treball va ser de no fer cops baixos, com diem a l'Argentina, que el fet d'exposar ja la situació d'aquesta violació de drets elementals d'aquestes dues dones, que són les dues que es van animar a denunciar, però que al llarg de tot el procés judicial també van aparèixer altres testimoniatges d'altres dones que donaven compte del que passava allí endins d'aquest convent. Llavors, ja el que elles comptaven era més que suficient perquè qualsevol persona que llegís pogués assabentar-se de la paüra i les tortures que van haver de passar aquí endins i la fustigació psicològica. No era necessari que jo agregués adjectius ni qualifiqués aquestes situacions perquè ja de per si mateix hi havia dades de sobres. I aquest va ser una cura que vaig tractar de mantenir al llarg de tot el treball d'edició del material. D'altra banda, també elles havien donat moltes entrevistes i a mi em semblava que no era necessari tornar-les a entrevistar perquè tornessin a comptar ja l'horror i travessar-lo, perquè cada vegada que el relaten és tornar a travessar aquestes situacions de vulnerabilitat de les seves vides a les quals van ser sotmeses. Sí, el que vaig fer va ser prendre una peça que per a mi va ser clau, que era tota la documentació judicial. En el procés judicial elles van poder atestar, brindar el seu testimoniatge, i a més és un document públic i és oficial, van donar compte no solament elles sinó també altres persones en qualitat de testimonis, per la qual cosa hi havia moltíssim material per a poder prendre i fer-me d'això, per a contar el que volia comptar en aquest llibre. I fonamentalment l'objectiu, per a mi transcendental, és poder donar compte d'aquesta documentació i d'aquesta edició perquè no torni a succeir, perquè és tremend que en aquest segle estiguin succeint aquest tipus de qüestions. És cert que el fet de parlar dels drets de les persones en general fa que aquest tipus de situacions comencin a entendre's com que no estan bé, llavors surten a la llum. Moltes vegades ens qüestionem si és que hi ha més casos ara o és que a partir de coneixement dels drets de les persones poden adonar-se que el que els està passant és justament alguna cosa que va en contra d'això i llavors per aquí sorgeixen més denúncies, en aquest sentit semblés que hi ha més denúncies. Crec que no és que hi ha més denúncies sinó que el prendre coneixement dels drets fa que ens sentim identificats amb aquestes situacions. Però em semblava que era important deixar plantejades aquestes preguntes. Qui està controlant avui que en altres institucions religioses, sigui de l'Església Catòlica o sigui d'altres religions o altres credos, no estigui passant una cosa similar, no s'estigui vulnerant el dret de nenes, nens, adolescents, de dones i d'homes també? Estava escoltant com va ser fet el llibre i tota la teva recerca. No he llegit el llibre, però em sembla molt interessant preguntar-te en la teva anàlisi i en el que segurament va apareixent més informació, perquè després de publicar un llibre així m'imagino que continua apareixent més informació. En l'estructura de la violència d'aquest relat, aquest esdeveniment. L'única persona que està presa o que es fa responsable d'aquest delicte i d'aquestes situacions, va ser aquesta mare superiora o hi ha altres persones que també van haver de donar resposta a això? Pensant en com se sosté tot això durant tant de temps. Sí, diverses qüestions sobre aquest tema. D'una banda, la mare superiora, Luisa Ester Toledo, va ser condemnada a tres anys i mig de la sentència. Ella fa més d'un any que va sol·licitar a través del seu advocat i altra la llibertat condicional i li va ser atorgada la llibertat condicional. Viu en el barri Les Flors, a Buenos Aires, en el convent que li va donar sempre el domicili legal. És allí i a l'agost d'enguany, és a dir, d'aquí a uns mesos ja compleix la condemna final. Per l'altre costat, hi ha dues qüestions que em semblen molt pertinents esmentar en relació a això, que estan esmentades en el llibre. És que durant molts anys, les màximes autoritats de l'església, d'un mode o d'un altre, van estar al corrent del que estava succeint en el convent. Però utilitzaven diferents arguments, diferents excuses, com per exemple que sobre l'ordre té ingerència i autoritat directa el Papa. Per la qual cosa, suposadament, les monges que estaven en una cel·la, havien de manar-li una nota oficial amb tots els tràmits que això significa, perquè s'autoritzés a sortir. Aquest va ser un argument que el va repetir tant la mare superior, Luisa Ester Toledo, com l'arquebisbe de Paraná, també per a escudar-se a donar una resposta a això que estaven sol·licitant. Però també és cert que en les condicions en les quals estaven recloses aquestes dues monges, era impossible que tinguessin un paper i un llapis per a fer-lo. I elles ho expliquen en el procés judicial, que per exemple, quan elles tenien visites de familiars, havien alguns familiars que era com que els rebutjaven, la monja, la mare superiora, perquè no volia que els anessin a veure, per exemple, perquè un estava divorciat. El pare d'una d'elles estava divorciat, llavors era com un pecador que no podia o no havia d'acostar-se, llavors es demanava que no fos a les visites. Però aquells familiars que podien anar, assistir a les visites, això es feia. En un ambient que té una reixa, és a dir, les monges estan d'un costat i els familiars de l'altre, entre la reixa i la monja hi havia una taula, cosa que no van poder arribar ni tan sols estenent les mans al contacte físic, ni tan sols de prendre's les mans. I a més hi havia el que es diu com una celadora, que el nom és monja escolta, que era aquí per a controlar que tot el que es parlés no anés a fer gens personal. I hi havia un cartell que deia, en aquest lloc només es parla de Déu. Això fa que les monges es veiessin inhabilitades a poder comentar el que els estava passant. Les veien, perquè pensem que estaven a pa i aigua, llavors les familiars les veien inhabilitades, les veien que els faltaven peces dentals, les veien demacrades, però no podien fer res. Una d'elles, un familiar, el que va fer va ser, justament perquè tenia una altra via de comunicació i podia, havia estat treballant en el convent, va poder arribar a reunir-se amb el bisbe, amb l'arquebisbe de la ciutat, li va plantejar aquesta situació i també l'excusa va ser, l'argument va ser que ell no tenia ingerència, que havien de remetre's directament al Papa perquè donés l'autorització per a la claustració. Al sistema, pensa en com recuperar a les víctimes, en aquestes dues monges, i en el cas dels llibre de 'Crímenes menores' de la família de la víctima? Està el sistema preparat per a acompanyar i guiar als familiars després del moment judicial? La meva opinió és que no, el sistema no està preparat per a acompanyar ni a les famílies ni a les víctimes, excepte en altres casos que hi ha hagut una intervenció o una comanda especial per part de la querella. I sí que podem dir que no perquè el sistema s'hagi preparat, però perquè el sistema s'ha preparat per part de les víctimes, per part dels familiars de Micaela García, que el papà és més conegut com Yuyo i Andrea, la seva mare, són els qui presideixen la Fundació Micaela, i van aconseguir que l'Argentina se sancionés la llei Micaela, que porta justament en el seu honor, i en el seu honor d'accedir. Això ha estat un avanç notable. Però en el cas de les víctimes que estan plantejades o reconegudes en aquest altre cas judicial que dona lloc a 'Líbranos del mal', no, són persones que han hagut de fer una rehabilitació emocional, que han hagut de rearmar les seves estratègies de vida, que han hagut de resoldre i l'afectació de les seves subjectivitats de manera individual i personal, no hi ha una assistència. Crec que en el cas García hi ha hagut un acompanyament, però això també es va aconseguir a partir del treball de la querella i de la justícia amb les víctimes, però hi ha molt de camí per transitar en relació al que podríem dir assistències a les víctimes. No hi ha molta feina de reparació. Es queda com que la part dispositiva o la sentència ja és un fet de reparació i realment és una part, una part important, però queda molt per fer. "La gent no sap que a Madrid es fa molta locució d'anuncis en català", Eva Raya, actriu de veu1/3/2024 L'Eva Raya és locutora de ràdio i actriu de veu que ha pogut la veu a molts dels anuncis que veieu per televisió, tant en castellà com en català i és la veu al darrere d'algunes marques. Moltes vegades escoltem la veu però no sabem qui hi ha al darrere. Explica una mica sobre la teva feina, com vas arribar aquí a Madrid i com ha estat ficar-se en tot aquest món de fer coses en català, amb la teva veu en català, a Madrid i no a Catalunya. Jo als 12 anys, vaig marxar a Catalunya, era molt petita encara, vaig estar uns anys vivint a Alacant i vaig venir a Madrid a estudiar a la universitat. Hi ha dues coses per les que estic molt agraïda d'haver estudiat català i de conèixer l'idioma,que mai hauria pensat a la meva vida que seria així. I és que quan vaig acabar la carrera jo volia ser reportera gràfica i em van agafar a Catalunya Ràdio de becària, per fer la beca d'informatius de la política central que hi ha aquí, i això de saber que català ja em va obrir aquesta porta, que sempre estaré molt agraïda en això perquè és una forma molt bona d'aprendre com és la política, com és viure el dia a dia de la política, d'anar als misteris, al Congrés dels Diputats, a la Moncloa, que normalment la majoria de periodistes estan en una redacció i en aquest cas jo vaig tenir aquesta oportunitat que em va agradar moltíssim. I després em va obrir portes a l'hora de fer publicitat. Jo fins aleshores feia ràdio musical sempre,i em van trucar per fer publicitat, que vaig començar fent publicitat en castellà, i no sé com va sortir això de que tu parles català. Doncs a Madrid es fa molta de la publicitat en català, perquè ja es fa tot en el mateix estudi, per un producte, i des de llavors estic fent publicitat en català, aquí a Madrid, i és una cosa inèdita per mi. I després et diria que hi ha una tercera cosa per la qual també estic molt agraïda, saber parlar català, que són els idiomes, ara estic aprenent a parlar francès, estic aprenent els inicis, però hi ha cosetes que s'assemblen una mica al català, i altres idiomes com l'anglès, que el català les vuit vocals que té, s'assemblen una mica més a l'inglès que, per exemple, les vocals del castellà. I jo sempre he dit que quan parlo anglès parlo amb accent català, però ja em va bé, perquè tens una mica més l'orella més feta, aquests fonemes, i també és una cosa que m'agrada, el català. Per la gent que us dediqueu a fer veu, feu la veu, però no se us veu, no us veiem per la pantalla quan surten els anuncis. I li has de donar vida a tots els personatges, com els actors de dublatge que li han de donar i deixar una mica de la seva essència i de la seva qualitat d'actors o d'actrius en el personatge que estan doblant. Penso que quan es fa el doblatge, és una mica el 50% d'aquesta actuació, és el so, sempre no és el mateix veure una imatge sense so i amb so,canvia moltíssim, i a vegades és el 50% més de la potència d'aquesta imatge. I els companys de doblatge ho fan fenomenal i és veritat que és una professió que està molt oblidada, tant a nivell de reconeixement com a molts nivells de tot. I va ser una cosa molt bonica, sí, em va semblar molt bonic el reconeixment que es va fer a la gala dels Premis Goya. Igual que en el cas dels anuncis, moltes vegades et queda la veu de la persona que està fent allà i si la sents fora d'allò, ve al cap el producte o la marca que estiguis fent l'anunci. Ens podries dir alguna cosa que t'hagi cridat o que te'n recordis molt, algun anunci que hagis fet o alguna cosa que t'hagi marcat més? Faig moltes marques diferents, però sí que de vegades quan parlo amb la gent hi ha alguna persona que m'ha dit que reconeix la teva veu d'una cosa, però no sé de què. Potser pels anuncis, potser per la ràdio, no sé, perquè també som molts anys, i sí que m'ha passat alguna vegada al taxi o alguna cosa així que em digui que la teva veu em sona, però no sé dir. I després també tinc l'altra part que és que no et reconeixo per res, perquè és veritat que quan parlem s'ha de fer una mena d'actuació o alguna mena de forma per vocalitzar, per parlar, per emetre la veu, que a vegades és bastant diferent a quan parles normalment. I a vegades també tinc aquesta cosa de no et reconeixo per res parlant, i altres que reconeixo molt i no sé de què. No t'ha passat mai que quan algú que t'ha reconegut la veu i t'ha dit: no pensava que feies aquesta cara, perquè quan sentim una veu ens imaginem una cara al darrere i la idealitzem a aquella cara? Totalment. Sí, sí, sí. Sempre tenim aquest concepte, com els llibres, que quan llegeixes un llibre sempre fas la teva idea com és el personatge. I a vegades després la veus quan han fet una pel·lícula d'aquest llibre i és com que no és per res com jo me l'havia imaginat, no? I és una mica així. A vegades pensen també que soc, no sé, una model o algo així, que se'l passa. I clar, després no és així. Però bueno, és també una màgia, no?, que és la màgia de la ràdio. També sempre m'ha agradat molt això, que et fas la teva imaginació d'una recreació d'alguna cosa que després no té res a veure, però s'ha fet la màgia amb la veu. A mi m'agradava la ràdio perquè era aquesta cosa de ser anònima, encara que parlés per un munt de gent, per milions de persones, però jo no sortia a cap lloc, i ningú em reconeixia pel carrer, ni res, i això m'agradava molt. Després hi ha companys que li agraden, no? Que també són actors de doblatge i actors físics, no? Però bé, en el meu cas, prefereixo que no estar en l'anonimat. Les obres del Bernardo estan publicades en editorials d'Alemanya, Àustria, Estats Units, Argentina i CatalunyaBernardo Latini és argentí, compositor, director de corals. És docent graduat a la Facultat d'Arts a la Universitat Nacional de la Plata. Ha donat cursos, conferències, tallers sobre escriptura de versions corals, direcció coral i interpretació. Ha sigut també jurat d'importants concursos de composició, tant nacional com internacional. Ha tingut el privilegi de continuar els estudis de perfeccionament amb el mestre Bernat Vivancos de Barcelona, per tota la temàtica de composició. I també ha estat a Milà, Itàlia, amb el mestre Marco Berrini perfeccionant de direcció coral. Ha tingut 16 premis internacionals per al seu treball com compositor i és soci del Casal dels Països Catalans de la Plata.Ens dóna molt gust perquè volem conèixer una mica més del teu camí com a músic. Et vas formar a la Universitat Nacional de la Plata, a la Facultat d'Arts. Com va ser això de començar la teva passió per la música i estudiar i perfeccionar-te? Com comença tot això? Bé, és una mica complicat de resumir. Però sí, a la meva família sempre sonava la música, els meus pares sempre van participar de corals, el meu pare toca l'acordió, la meva mare canta des de sempre. I amb aquest camí jo vaig ficar-me quan de corals hi havia, de corals de nens. Després més endavant, en el temps vaig formar part d'una banda de poble quan vivia a Pehuajó. I allà vaig començar a estudiar el conservatori piano i vaig adonar que aquest era el meu futur i vaig prendre la decisió de traslladar-me a la Plata a fer uns estudis formals de composició i el cant coral em va agafar. El cant coral a la Plata forma part de la societat i que hi ha un moviment coral molt gran, molt important. I bé, jo pensava que faria només una carrera de composició que sempre em va agradar. De cop i volta vaig trobar que tenia una vocació també per dirigir grups de gent que canta i això també em va portar a començar a escriure música vocal, música o arrenjaments per a corals. I bé, una mica la síntesi de tot això és que el cor és el meu instrument preferit per escriure i la música que faig és en bona part per a corals o per a cors i orquestres o cor i algun altre instrument. Bernardo, explica'ns que en aquest camí de la música coral tens experiències molt fortes, meravelloses, com va ser la missa mestissa que vas escriure amb el mestre Figueras i l'Orio, que va ser una missa dedicada al Papa Francisco el 2014. Això va ser molt bonic, una experiència molt maca perquè té ritmes molt folclòrics argentins, no? Va ser un encàrrec que vam rebre tres compositors que estàvem en aquell moment treballant. A l'Argentina hi ha un programa de formació de joves i de nens que es diu Sistema de Coros i Orquestas d'Argentina i a cada província hi ha un. Això és un programa copiat del programa que va tirar endavant el mestre Abreu a Venezuela. És un programa social que allunya els nens i els joves del carrer i a través de la música els dona eines i molts d'ells acaben agafant una carrera professional com a músic. D'aquest programa ens van fer l'encàrrec d'escriure, feia molt poc de temps que el Papa Francisco era Papa, era anomenat Papa i aleshores, en honor d'ell, aquest programa va voler dedicar-li una obra que com que és el primer Papa a Llatinoamèrica, aleshores l'encàrrec era de fer-li una missa En una edició que ve des de molt de temps, de segles, a cada nou Papa se li escriu com a regal una missa i ens van encarregada de fer-li una missa però que sigui amb les característiques d'aquest Papa que és un Papa a Llatinoamèrica al Vaticà. Aleshores hi ha una música argentina que és prou coneguda, que és la missa criòlia de Ariel Ramírez que té el text del que es diu l'ordinari de la missa, l'ordinari de la missa, les cinc oracions més bàsiques i aquesta missa té ritmes argentins i nosaltres ens van demanar d'escriure una que tingués ritmes de tota Llatinoamèrica. És el treball de tres compositors ficats a recollir ritmes i coses. Si algú està interessat la podeu cercar al YouTube per exemple i hi ha la versió de l'estrena, hi ha algunes versions més que és una obra que ara està començant a fer el seu recorregut. Jo dono la meva paraula que va estar meravellosa perquè vaig poder escoltar-la en vivo aquí a La Plata. I una altra experiència molt gran parlant de corals va ser també la composició de Somos Cantando aquell esdeveniment que es va fer aquí a La Plata amb més de mil cantants tot en conjunt que també va ser una obra compartida i de la teva mà també. Un altre encàrrec de l'associació de directors de corals d'Argentina però puntualment de la seu de La Plata i l'encàrrec era escriure una obra que sigui adient a corals que sigui inclusiva, que sigui una obra que pugui cantar una coral professional o gairebé professional una coral amateur però amb cert nivell i una coral més inicial podríem dir o cor de nens o cor d'avis que hi ha molts a La Plata i aquesta obra es va pensar, es va compondre pensant en l'espai físic en què es va estrenar, que va ser el rectorat de la Universitat de la plata i sí, va reunir mil cantaires, una experiència molt interessant, molt forta per la gent que va ser com la petita, la gota, hi ha un vers de l'obra que diu una gota, com ser poca, com ser poc, amb una altra, es fa aigua zero. Aquesta frase resumeix el que significa cantar. Bernardo, com és la teva vinculació amb el Casal de la Plata i amb aquest contacte amb la Catalunya que estàs vivint ara? No volia deixar de comentar que jo estic aquí gràcies al Casal Català de La Plata i amb ells ha començat la meva vinculació a la cultura catalana, perquè l'any 2007 vaig començar a portar la coral del Casal dels països catalans de la Plata per 11 anys. El vincle va començar prenent contacte amb la música popular i la música catalana a través de les cançons que fèiem amb la coral després, gràcies també a la empenta del Casal de La Plata vaig tenir la sort i l'oportunitat de venir aquí a Barcelona diverses vegades a activitats formatives de tallers de música coral catalana hi ha un festival molt important que es fa aquí tots els anys que l'organitza la Federació Catalana d'entitats corals i cada estiu hi ha una quantitat enorme d'activitats i jo vaig tenir la sort de venir diverses vegades a qual esponja intentar agafar i aprendre coses i fer tallers de música coral catalana i portar-me material allà, també fer contactes i bé, per una cosa i per una altra el vincle va començar a ser cada vegada més estret fins que abans de la pandèmia. Uns anys abans de la pandèmia, hi va haver un moment molt important a la meva vida i és una estrena d'una obra meva al Palau de la Música Catalana arran que vaig guanyar un concurs de composició fet aquí, organitzat aquí i això em va canviar la mirada i vaig començar a veure que tot el moviment coral i la cultura importantíssima que hi ha aquí calia aprofitar-la i abans de la pandèmia, el 2019, vaig venir a estudiar a l'SMUC a fer una mirada de màster amb el mestre Bernat Vivancos que és un dels compositors més renombrats i més importants de Catalunya i d'Europa i bé, aleshores, per respecte al meu mestre vaig començar a estudiar català al Casal de la Plata, per arribar aquí. Ara estàs vivint aquí a Barcelona. Que és el que més t'agrada de Catalunya o Barcelona? És impressionant l'oferta cultural que hi ha. Jo soc un consumidor de cultura i de música particularment i intento d'aprofitar totes les opcions de concerts de l'oferta i la quantitat de coses és impressionant. A més, hi ha algunes qüestions culturals que també m'agraden moltíssim com per exemple la gastronomia aquí aquesta qüestió geogràfica que té Barcelona i molts indrets de Catalunya de tocar el mar però la muntanya molt a prop i això fa que bé, aprofito tant sigui una passejada pel passeig marítim i aprofitant la platja a qualsevol moment de l'any o un ferrocarril de pocs minuts estar a Collserola, envoltant la natura la veritat és que m'encanta i a més a més bé, em sap greu dir això, però la gent que estem acostumats a viure a l'Argentina trobem aquí que hi ha algunes coses de les quals no ens hem de preocupar que puntualment és la seguretat una sèrie de coses que malauradament a l'Argentina ja portem un temps patint i aquesta combinació de coses que jo trobo aquí fa que sigui un destí més que agradable. "És d'agrair que es doni aquest tipus de reconeixement als catalans de l'exterior" |