El Govern de la Generalitat ha aprovat aquest dimarts 2 d’abril reconèixer oficialment els Castellers de Londres com a comunitat catalana a l’exterior.  La colla va ser fundada el 2015 i promou el coneixement de l’activitat castellera al Regne Unit. A més, els castellers de Londres també fan divulgació a través de xerrades per explicar el món casteller a escoles i centres juvenils londinencs. L'entitat està actualment integrada per una setantena de persones de diferents procedències, majoritàriament catalana, però també britànica i d'altres nacionalitats, com França, Alemanya, Suïssa, Sud-Àfrica, Uruguai, Austràlia i Portugal. De fet, un dels trets distintius del projecte és el seu caràcter multicultural. En parlem amb el Valentí Gómez, el cap de Colla de Castellers of London des de Gener 2024 i amb l’uruguaià Rodrigo Martínez, tresorer de Castellers of London.

Primer de tot, enhorabona per aquest reconeixement. Com s'ha rebut aquesta notícia des de la colla castellera? Us ho esperàveu?
La veritat és que hem estat treballant bastant per aconseguir aquest reconeixement. Des del moment en què ho van plantejar la colla i la colla ho va aprovar, diguéssim, la Junta i el Rodrigo, personalment, han estat treballant bastant amb això. Ens ho esperàvem, sí, ens ho esperàvem ara mateix. La veritat és que ens ha agafat una mica per sorpresa. No sabíem gaire bé els temps ni com aniria el procés, però, bé, sí, estàvem esperançats, i al final doncs ha passat.


Rodrigo, vosaltres, o tu en persona, com vau rebre aquesta notícia? S'ho va comunicar abans, perquè clar, la notícia es va saber dimarts, però vosaltres ja teníeu la intuïció que seria abans o la notícia es va arribar el mateix dia?
No, la veritat és que ens assabentem per les xarxes socials de l'anunci. Al principi no enteníem si era una broma del April's Pools que se celebra aquí o quin, però, bo, sembla que és real i ho continuem veient en els canals de la Generalitat, així que encara ens costa una mica creure-ho, però sembla que sí, és així.

​
Valentí, ets aquest cap de colla a partir del gener del 2024. Com ha sigut aquest canvi?
Bé, la veritat és que ha estat bastant fàcil. Al final, no som tants, som poqueta gent i encara que hi hagi un cap de colla o que hi hagi un equip tècnic, al final hi ha molta conversa entre nosaltres. Jo ja estava ajudant l'any passat i vaig estar bastant assabentat del que estava fent la tècnica de l'any passat i simplement va ser una mica recollir el testimoni. I la idea és simplement continuar consolidant el que el Miquel i el seu equip i els equips anteriors van estar fent post-COVID i post-Brexit. Les coses no han sigut particularment fàcils per nosaltres i ara que creiem que estem creixent i anant una mica cap amunt, la idea era simplement donar-li continuïtat. La meitat de la tècnica és la mateixa i al final és simplement un relleu per temes de temps, disponibilitat i energia i seguir fent el mateix, bàsicament.


L'any que ve se celebraran els 10 anys de la Fundació de la Colla Castellera. Quan hi arribes Valentí a la colla, quan t'uneixes amb tots ells? 
Jo vaig començar el febrer del 2018. Jo no havia fet castells mai, com la majoria de la colla. Realment crec que menys d'un 10% de la gent que tenim a la colla venia amb experiència. I res, m'hi uneixo a començaments de 2018. M'agrada, m'hi enganxo. El 2019 començo a ajudar a la tècnica d'aquell any. I més o menys he estat als equips tècnics amb més o menys implicació des del 2019. I aquest any vaig decidir donar un petit pas endavant i presentar una candidatura.


Rodrigo, com ha sigut la teva introducció a la Colla Castellera? No ets català, no?
No, no sóc català, sóc uruguaià. I a la Colla tenim molta gent de molts llocs i que tampoc han tingut contacte amb castells. Fa poc més d'un any i mig que estic, també amb nulla de coneixement tècnic de castellers. Però bé, m'hi vaig unir, m'agradava l'activitat i sempre es fa falta algú per arribar a les comptes. Jo soc de formació economista, treballo amb números i doncs ara estic portant les comptes de les Castellers de Londres.

 
I com te'n vas adonar que hi havia una Colla Castellera a Londres? Perquè, clar, pels que som catalans, ja sabem el que són els castells, però tu que ets de fora, quan et van explicar què eren aquests castells, no vas fer-te enrere?
Bé, sí, una mica sí. Vaig arribar a Londres i sempre he escoltat de castells abans perquè vaig viure uns anys a Barcelona, però no havia arribat a practicar. I m'havia quedat amb aquest gust per poder-ho fer. I quan vaig arribar a Londres, vaig passar per Casal Català, la seu de la Delegació Catalana que hi ha a Londres. Vaig anar a buscar si hi havia possibilitat de fer castells i ho vaig trobar. Des de llavors també és una manera d'integrar-se a la ciutat, de conèixer gent, de mantenir en contacte amb la cultura catalana, serveix moltes funcions. 


Molts de nosaltres, els catalans, però sabem el que és i vulguis o no, doncs ja en tenim una mica per primera mà. Els que venen des de fora se'ls ha d'explicar de primeres tot plegat. Ara, des del gener, que esteu vosaltres com a nova junta, voleu fer alguna cosa per intentar que més gent s'apunti. Ara mateix quantes persones sou a la colla? Voleu anar augmentant aquest número?
Volem augmentar el número tot el que podem i més. A la colla, que ens ajuntem de manera habitual per fer els assajos, jo diria que som un pool d'unes 45-50 persones. No sempre estem tots, però de manera habitual ajuntem entre 40 i 50 persones en un assaig de diumenge. El grup complert, és a dir, els membres que paguen la seva quota i que ens venen normalment a ajudar a les actuacions, doncs potser som uns quants més, 70-80 en el millor dels casos.Després tenim molta gent que ha tornat, que segueixen sent membres, que segueixen estant d'alguna manera vinculats a la colla, doncs en el dia a dia no ens poden fer pinya, bàsicament. Aleshores sí, quanta més gent us escolti o ens escolti i estiguin a Londres o rodalies i li vulguin donar una oportunitat, nosaltres ens reunim cada dimecres al vespre i cada diumenge a la tarda i encantats de quants més vinguin millor i de quants més jocs del món millor i, com he dit abans, no necessitem cap tipus d'experiència prèvia. Nosaltres ens encarreguem de tot en el moment que s'ajunten.

Quin és el calendari o quines són les activitats pendents que teniu marcades al calendari aquest 2024?
El calendari encara no està totalment confirmat perquè depèn també una mica... Aquest any hi ha concurs de castells i el tema de la Diada Internacional s'ha de concretar, si es podrà fer, si no. Ara la primera part de l'any la tenim feta. Vam començar ara fa un parell de setmanes, vam fer la tradicional calçotada i vam fer una petita demostració, que és una mica també perquè la gent que ens ve a veure li pugui donar una oportunitat i provar i veure si els agrada o no. Però, bueno, ara en dues setmanes farem Sant Jordi, en un lloc molt emblemàtic de la ciutat i normalment s'hi acosta moltíssima gent a veure'ns. Per Sant Jordi serà el diumenge 21 d'abril. Dues o tres setmanes més tard, al 11 de maig, anem a Sant Cugat del Vallès, que és la nostra colla padrina i ens van convidar que els hi féssim una visita i anirem a passar un cap de setmana amb ells, farem una diada conjunta a vigílies i després al diumenge els ajudarem en la seva diada. I després farem Sant Joan al cap de setmana, al voltant del 23 de juny. I després de l'estiu, normalment fem una petita exhibició també per l'11 de setembre. I, com he dit, estem intentant encara tancar algunes dates de la tardor, si hi haurà el concurs de castells per les internacionals, estem intentant concretar alguna visita a Londres, però això encara no està tancat, per tant, no ho sé. I després fem sempre la tradicional actuació de Nadal. L'any passat van pujar a Edimburg i ho van fer conjuntament a Edimburg, fa dos anys van baixar ells i ho van fer conjuntament aquí a Londres.

El dijous 7 de març es va fer la presentació a una petita llibreria de Barcelona. Ens pots explicar de què va el llibre: "Líbranos del mal".
Aquest és el meu segon llibre sola, jo he escrit altres llibres amb compilats i altres autors. Aquest és el segon, el primer va ser 'Crímenes menores', que el vaig presentar aquí en la ràdio també, que parlava a partir d'aquest cas ressonant que va ser el feminicidi de Micaela García, una jove estudiant que va ser raptada al carrer i assassinada i va ser un feminicidi que va commoure a tota la societat argentina i també a nivell internacional va tenir molta repercussió. En aquest segon llibre prenc també un cas judicial que és a partir de la denúncia que realitzen dues monges d'un convent de la ciutat de Nogoyá, una ciutat molt petita a la província d'Entre Ríos, i que acaba condemnant a la mare superiora per privació il·legítima de la llibertat  i la meva aplicació de mètodes de tortura. I és la primera vegada que una autoritat, que és una dona, autoritat d'un convent és sentenciada, és condemnada per aquests delictes al nostre país, a l'Argentina. A partir d'aquest cas, que també va tenir moltíssima repercussió per tot el que significa de sobte donar compte que en un convent, en un lloc on l'imaginari col·lectiu és que són llocs de recolliment, d'acostament amb Déu, de promoció dels valors humans estigués succeint exactament el contrari al que es promovia, va generar moltíssima repercussió social. Una vegada que va tenir aquesta repercussió social, que va sortir en moltíssims mitjans també a nivell internacional perquè es vinculen amb altres casos, jo em vaig preguntar què més tinc per a dir això, i hi havia moltes puntes que em semblaven, que mereixien ser analitzades, almenys deixar interrogants plantejats per a un debat social necessari entorn de tot el que té a veure amb el rol de les dones dins de les institucions, dins de la institució catòlica fonamentalment, de les esglésies catòliques, i analitzar molts aspectes. Quan vaig començar a treballar aquesta temàtica vaig començar a veure moltes capes que tenen els temes, que estan travessats per qüestions socials, polítiques, religioses, d'època. Llavors una de les preguntes que em va sorgir, dic, per què en un convent d'un orde religiós les carmelites descalces, com era aquest convent, es continuaven aplicant mètodes de tortura que venien d'abans de l'edat mitjana? És a dir, en aquest segle se sostenien aquestes pràctiques. Llavors, com és que havia sorgit, com la congregació dels carmelites, com es deia originàriament, van començar a aplicar aquestes metodologies de càstigs corporals i de flagel·lació. Això em va portar a investigar sobre el que és la congregació, com va sorgir, on va sorgir, a veure la matriu d'això que es tradueix després en normes religioses, fins a arribar a l'actualitat on succeeixen aquests fets, a partir d'una recerca que sali publicada i on es produeix un aplanament judicial, que realment aquest capítol té fets que podrien ser d'una sèrie de qualsevol plataforma digital. Ho llegeixes, ho escoltes o t'ho expliquen i no puguis creure que això hagi estat cert. Justament a arribar a aquest moment i a veure què és el que va succeir amb el procés judicial, que finalment la hi condemna la mare superiora, com deia, és la primera vegada que es condemna a l'Argentina una mare superiora per delictes de lesa humanitat, privació il·legítima de la llibertat i aplicació de mètodes de tortura com a silicis, fuets, etcètera, dejuni, abstinència, tancaments, en cel·les on no podien veure si més no la llum del dia, perdien la noció del temps. Bé, i associar també tot això a un context social-polític a nivell mundial que també ha donat compte en els últims anys de situacions semblants en altres convents. Com per exemple, segurament vostès coneixeran aquesta pel·lícula que es diu Filomena que dona compte de l'apropiació il·legítima de bebès que eren tinguts per joves, que eren ingressats als convents a Irlanda i que aquests nens eren lliurats a famílies riques per a salvar l'honor d'aquestes joves que estaven embarassades i eren mares solteres. Qui està controlant avui que això mateix no continuï succeint en algun convent o en alguna institució? Perquè una cosa molt diferent és que una persona, per la seva pròpia voluntat, prengui la decisió de flagel·lar-se o de tancar-se o de fer dejuni i una altra molt diferent és quan hi ha una vulneració de la voluntat, una vulneració dels drets i això és una imposició i un càstig. Una imposició que va fer que, en el cas d'aquestes dues monges que van estar en el convent de Carmelites Descalzas de nou ja, una arribés 7 anys sostenint la seva comanda per a sortir del convent, la qual cosa es diu l'esclavització, sortir del claustre i que mai es va tenir en compte la seva veu i no la deixaven, la tenien retinguda contra la seva voluntat. I l'altra, durant tres anys, també sol·licitant anar-se i com tampoc li permetien sortir, Això també sembla una pel·lícula de terror, lògicament.


Sandra, tens una especialitat en salut, gènere i drets humans en els teus estudis més enllà de la llicenciatura en comunicació social. Suposo que això t'ha donat moltes eines per a encarar aquesta recerca amb una mirada més profunda i amb majors eines per a poder abordar un tema tan complex com aquest, no és cert?
Sí, sense cap dubte i a més jo el que dic és que quan encarem aquest tipus de projectes, d'escriure un llibre, ens porta irremeiablement a haver d'estudiar, continuar estudiant, continuar analitzant, continuar indagant, això que els comptava d'aprendre i de conèixer i de llegir molts llibres que donaven compte com va sorgir l'orde religiós de los Carmelites Descalzas, com són els reglaments interns dins de l'església, però responent a la teva pregunta, fonamentalment sí, crec que tot va fent que una vagi prenent unes certes decisions pel que fa a com finalment plasmar-ho en un llibre. Una de les qüestions que jo vaig tractar al llarg de tot aquest treball va ser de no fer cops baixos, com diem a l'Argentina, que el fet d'exposar ja la situació d'aquesta violació de drets elementals d'aquestes dues dones, que són les dues que es van animar a denunciar, però que al llarg de tot el procés judicial també van aparèixer altres testimoniatges d'altres dones que donaven compte del que passava allí endins d'aquest convent. Llavors, ja el que elles comptaven era més que suficient perquè qualsevol persona que llegís pogués assabentar-se de la paüra i les tortures que van haver de passar aquí endins i la fustigació psicològica. No era necessari que jo agregués adjectius ni qualifiqués aquestes situacions perquè ja de per si mateix hi havia dades de sobres. I aquest va ser una cura que vaig tractar de mantenir al llarg de tot el treball d'edició del material. D'altra banda, també elles havien donat moltes entrevistes i a mi em semblava que no era necessari tornar-les a entrevistar perquè tornessin a comptar ja l'horror i travessar-lo, perquè cada vegada que el relaten és tornar a travessar aquestes situacions de vulnerabilitat de les seves vides a les quals van ser sotmeses. Sí, el que vaig fer va ser prendre una peça que per a mi va ser clau, que era tota la documentació judicial. En el procés judicial elles van poder atestar, brindar el seu testimoniatge,
i a més és un document públic i és oficial, van donar compte no solament elles sinó també altres persones en qualitat de testimonis, per la qual cosa hi havia moltíssim material per a poder prendre i fer-me d'això, per a contar el que volia comptar en aquest llibre. I fonamentalment l'objectiu, per a mi transcendental, és poder donar compte d'aquesta documentació i d'aquesta edició perquè no torni a succeir, perquè és tremend que en aquest segle estiguin succeint aquest tipus de qüestions. És cert que el fet de parlar dels drets de les persones en general fa que aquest tipus de situacions comencin a entendre's com que no estan bé, llavors surten a la llum. Moltes vegades ens qüestionem si és que hi ha més casos ara o és que a partir de coneixement dels drets de les persones poden adonar-se que el que els està passant és justament alguna cosa que va en contra d'això i llavors per aquí sorgeixen més denúncies, en aquest sentit semblés que hi ha més denúncies. Crec que no és que hi ha més denúncies sinó que el prendre coneixement dels drets fa que ens sentim identificats amb aquestes situacions. Però em semblava que era important deixar plantejades aquestes preguntes. Qui està controlant avui que en altres institucions religioses, sigui de l'Església Catòlica o sigui d'altres religions o altres credos, no estigui passant una cosa similar, no s'estigui vulnerant el dret de nenes, nens, adolescents, de dones i d'homes també?


Estava escoltant com va ser fet el llibre i tota la teva recerca. No he llegit  el llibre, però em sembla molt interessant preguntar-te en la teva anàlisi i en el que segurament va apareixent més informació, perquè després de publicar un llibre així m'imagino que continua apareixent més informació. En l'estructura de la violència d'aquest relat, aquest esdeveniment. L'única persona que està presa o que es fa responsable d'aquest delicte i d'aquestes situacions, va ser aquesta mare superiora o hi ha altres persones que també van haver de donar resposta a això? Pensant en com se sosté tot això durant tant de temps.

Sí, diverses qüestions sobre aquest tema. D'una banda, la mare superiora, Luisa Ester Toledo, va ser condemnada a tres anys i mig de la sentència. Ella fa més d'un any que va sol·licitar a través del seu advocat i altra la llibertat condicional i li va ser atorgada la llibertat condicional. Viu en el barri Les Flors, a Buenos Aires, en el convent que li va donar sempre el domicili legal. És allí i a l'agost d'enguany, és a dir, d'aquí a uns mesos ja compleix la condemna final. Per l'altre costat, hi ha dues qüestions que em semblen molt pertinents esmentar en relació a això, que estan esmentades en el llibre. És que durant molts anys, les màximes autoritats de l'església, d'un mode o d'un altre, van estar al corrent del que estava succeint en el convent. Però utilitzaven diferents arguments,
diferents excuses, com per exemple que sobre l'ordre té ingerència i autoritat directa el Papa. Per la qual cosa, suposadament, les monges que estaven en una cel·la, havien de manar-li una nota oficial amb tots els tràmits que això significa, perquè s'autoritzés a sortir.  Aquest va ser un argument que el va repetir tant la mare superior, Luisa Ester Toledo, com l'arquebisbe de Paraná, també per a escudar-se a donar una resposta a això que estaven sol·licitant. Però també és cert que en les condicions en les quals estaven recloses aquestes dues monges, era impossible que tinguessin un paper i un llapis per a fer-lo. I elles ho expliquen en el procés judicial, que per exemple, quan elles tenien visites de familiars, havien alguns familiars que era com que els rebutjaven, la monja, la mare superiora, perquè no volia que els anessin a veure, per exemple, perquè un estava divorciat. El pare d'una d'elles estava divorciat, llavors era com un pecador que no podia o no havia d'acostar-se, llavors es demanava que no fos a les visites. Però aquells familiars que podien anar, assistir a les visites, això es feia. En un ambient que té una reixa, és a dir, les monges estan d'un costat i els familiars de l'altre, entre la reixa i la monja hi havia una taula, cosa que no van poder arribar ni tan sols estenent les mans al contacte físic, ni tan sols de prendre's les mans. I a més hi havia el que es diu com una celadora, que el nom és monja escolta, que era aquí per a controlar que tot el que es parlés no anés a fer gens personal. I hi havia un cartell que deia, en aquest lloc només es parla de Déu. Això fa que les monges es veiessin inhabilitades a poder comentar el que els estava passant. Les veien, perquè pensem que estaven a pa i aigua, llavors les familiars les veien inhabilitades, les veien que els faltaven peces dentals, les veien demacrades, però no podien fer res. Una d'elles, un familiar, el que va fer va ser, justament perquè tenia una altra via de comunicació i podia, havia estat treballant en el convent, va poder arribar a reunir-se amb el bisbe, amb l'arquebisbe de la ciutat, li va plantejar aquesta situació i també l'excusa va ser, l'argument va ser que ell no tenia ingerència, que havien de remetre's directament al Papa perquè donés l'autorització per a la claustració.

Al sistema, pensa en com recuperar a les víctimes, en aquestes dues monges, i en el cas dels llibre de 'Crímenes menores' de la família de la víctima? Està el sistema preparat per a acompanyar i guiar als familiars després del moment judicial? 
La meva opinió és que no, el sistema no està preparat per a acompanyar ni a les famílies ni a les víctimes, excepte en altres casos que hi ha hagut una intervenció o una comanda especial per part de la querella. I sí que podem dir que no perquè el sistema s'hagi preparat, però perquè el sistema s'ha preparat per part de les víctimes, per part dels familiars de Micaela García, que el papà és més conegut com Yuyo i Andrea, la seva mare, són els qui presideixen la Fundació Micaela, i van aconseguir que l'Argentina se sancionés la llei Micaela, que porta justament en el seu honor, i en el seu honor d'accedir. Això ha estat un avanç notable. Però en el cas de les víctimes que estan plantejades o reconegudes en aquest altre cas judicial que dona lloc a 'Líbranos del mal', no, són persones que han hagut de fer una rehabilitació emocional, que han hagut de rearmar les seves estratègies de vida, que han hagut de resoldre i l'afectació de les seves subjectivitats de manera individual i personal, no hi ha una assistència. Crec que en el cas García hi ha hagut un acompanyament, però això també es va aconseguir a partir del treball de la querella i de la justícia amb les víctimes, però hi ha molt de camí per transitar en relació al que podríem dir assistències a les víctimes. No hi ha molta feina de reparació. Es queda com que la part dispositiva o la sentència ja és un fet de reparació i realment és una part, una part important, però queda molt per fer. 

Explica una mica sobre la teva feina, com vas arribar aquí a Madrid i com ha estat ficar-se en tot aquest món de fer coses en català, amb la teva veu en català, a Madrid i no a Catalunya.

Jo als 12 anys, vaig marxar a Catalunya, era molt petita encara, vaig estar uns anys vivint a Alacant i vaig venir a Madrid a estudiar a la universitat. Hi ha dues coses per les que estic molt agraïda d'haver estudiat català i de conèixer l'idioma,que mai hauria pensat a la meva vida que seria així. I és que quan vaig acabar la carrera jo volia ser reportera gràfica i em van agafar a Catalunya Ràdio de becària, per fer la beca d'informatius de la política central que hi ha aquí, i això de saber que català ja em va obrir aquesta porta, que sempre estaré molt agraïda en això perquè és una forma molt bona d'aprendre com és la política, com és viure el dia a dia de la política, d'anar als misteris, al Congrés dels Diputats, a la Moncloa, que normalment la majoria de periodistes estan en una redacció i en aquest cas jo vaig tenir aquesta oportunitat que em va agradar moltíssim. I després em va obrir portes a l'hora de fer publicitat. Jo fins aleshores feia ràdio musical sempre,i em van trucar per fer publicitat, que vaig començar fent publicitat en castellà, i no sé com va sortir això de que tu parles català. Doncs a Madrid es fa molta de la publicitat en català, perquè ja es fa tot en el mateix estudi, per un producte, i des de llavors estic fent publicitat en català, aquí a Madrid, i és una cosa inèdita per mi. I després et diria que hi ha una tercera cosa per la qual també estic molt agraïda, saber parlar català, que són els idiomes, ara estic aprenent a parlar francès, estic aprenent els inicis, però hi ha cosetes que s'assemblen una mica al català, i altres idiomes com l'anglès, que el català les vuit vocals que té, s'assemblen una mica més a l'inglès que, per exemple, les vocals del castellà. I jo sempre he dit que quan parlo anglès parlo amb accent català, però ja em va bé, perquè tens una mica més l'orella més feta, aquests fonemes, i també és una cosa que m'agrada, el català.

Per la gent que us dediqueu a fer veu, feu la veu, però no se us veu, no us veiem per la pantalla quan surten els anuncis.  I li has de donar vida a tots els personatges, com els actors de dublatge que li han de donar i deixar una mica de la seva essència i de la seva qualitat d'actors o d'actrius en el personatge que estan doblant.
Penso que quan es fa el doblatge, és una mica el 50% d'aquesta actuació, és el so, sempre no és el mateix veure una imatge sense so i amb so,canvia moltíssim, i a vegades és el 50% més de la potència d'aquesta imatge. I els companys de doblatge ho fan fenomenal i és veritat que és una professió que està molt oblidada, tant a nivell de reconeixement com a molts nivells de tot. I va ser una cosa molt bonica, sí, em va semblar molt bonic el reconeixment que es va fer a la gala dels Premis Goya. 

Igual que en el cas dels anuncis, moltes vegades et queda la veu de la persona que està fent allà i si la sents fora d'allò, ve al cap el producte o la marca que estiguis fent l'anunci. Ens podries dir alguna cosa que t'hagi cridat o que te'n recordis molt, algun anunci que hagis fet o alguna cosa que t'hagi marcat més?
Faig moltes marques diferents, però sí que de vegades quan parlo amb la gent hi ha alguna persona que m'ha dit que reconeix la teva veu d'una cosa, però no sé de què. Potser pels anuncis, potser per la ràdio, no sé, perquè també som molts anys, i sí que m'ha passat alguna vegada al taxi o alguna cosa així que em digui que la teva veu em sona, però no sé dir. I després també tinc l'altra part que és que no et reconeixo per res, perquè és veritat que quan parlem s'ha de fer una mena d'actuació o alguna mena de forma per vocalitzar, per parlar, per emetre la veu, que a vegades és bastant diferent a quan parles normalment. I a vegades també tinc aquesta cosa de no et reconeixo per res parlant, i altres que reconeixo molt i no sé de què. 

No t'ha passat mai que quan algú que t'ha reconegut la veu i t'ha dit: no pensava que feies aquesta cara, perquè quan sentim una veu ens imaginem una cara al darrere i la idealitzem a aquella cara?
Totalment. Sí, sí, sí. Sempre tenim aquest concepte, com els llibres, que quan llegeixes un llibre sempre fas la teva idea com és el personatge. I a vegades després la veus quan han fet una pel·lícula d'aquest llibre i és com que no és per res com jo me l'havia imaginat, no? I és una mica així. A vegades pensen també que soc, no sé, una model o algo així, que se'l passa. I clar, després no és així. Però bueno, és també una màgia, no?, que és la màgia de la ràdio. També sempre m'ha agradat molt això, que et fas la teva imaginació d'una recreació d'alguna cosa que després no té res a veure, però s'ha fet la màgia amb la veu. A mi m'agradava la ràdio perquè era aquesta cosa de ser anònima, encara que parlés per un munt de gent, per milions de persones, però jo no sortia a cap lloc, i ningú em reconeixia pel carrer, ni res, i això m'agradava molt. Després hi ha companys que li agraden, no? Que també són actors de doblatge i actors físics, no? Però bé, en el meu cas, prefereixo que no estar en l'anonimat. 
​

Com has rebut aquesta notícia que se't donava aquest premi de l'IPPEC?
​Bé, doncs com he dit, va ser una sorpresa, perquè la veritat és que no m'ho esperava. Saps que jo soc la secretària general de la FIEC i a principis d'any es planifiquen totes les activitats on la FIEC participarà i jo sabíem que a l'abril una de les activitats és l'entrega dels premis Batista i Roca. I jo no tenia ni idea que jo era una de les nominades. Llavors uns dies abans de fer-se oficial em van demanar una biografia perquè jo era una de les candidates. No nominada encara, però una de les candidates. Va servir molt per revisar tota la meva llista d'activitats. Un currículum, no? Els 13 anys que porto fora. I bàsicament al cap d'una setmana em van confirmar que era una de les guardonades. Una notícia que ve, que també és d'agrair que es doni aquest tipus de reconeixement. 


Explica'ns una mica en aquest escrit que vas fer d'aquest currículum vitae, com podríem dir-ho de català a l'exterior, què és el que més ens pots destacar del que vas escriure?
Bueno mira, començaré des del principi de tot. Jo fa 13 anys que soc a Anglaterra i bàsicament la raó principal és un tema professional. Però sí que és veritat que a Nissan, que és l'empresa on estic, a principis del 2011-2012 hi havia molts de catalans. Llavors vam fer un grup on fèiem activitats. I aquí una de les primeres que van sortir és que hi havia un casal que es deia Catalans UK, que evidentment quan ets fora del país no ho saps, i que feien un sopar tertúlia. Llavors el primer que vam anar era un sopar a Tartúlia amb el David Fernández de la CUP el 2012. Això fa 12 anys, imagina't. I després vam començar evidentment amb el network de gent del casal. Es començava a parlar molt que hi havia una associació que s'estava creant que es deia NC, l'Assemblea Nacional, que es havia fundat a Barcelona, que a veure què podíem fer a l'exterior, perquè evidentment la NC estava focalitzada en treballar dins del país, no fora. Llavors vam posar-nos en contacte amb la Carme Forcadell. I van començar a haver-hi les assemblees exteriors que en deien que n'hi havia a la majoria de països. Llavors revisant això, vaig ser una de les fundadores de l'ANC. Vaig ser coordinadora durant dos anys i mig. I vam organitzar la V, vam organitzar tots els actes que començaven a haver-hi, que llavors es va devenir un procés. Què més? Els d'Òmnium Cultural van organitzar, l'activitat dels Catalans Want To Vote, que eren vuit castells fets a la mateixa hora a vuit capitals importants d'Europa. Nosaltres hi érem organitzant-ho. Llavors el 9N, que va ser un èxit brutal a Londres, amb unes cues de hores i hores. I anar fent, llavors em porta a col·laborar amb el Casal a partir del 2017 i conèixer FIEC i treballar des de l'exterior no tant en un perfil tan polític com el de l'ANC, però sí molt més social i cultural. I vaig estar al Casal durant quatre o cinc anys fins que vaig acabar com a presidenta i va venir el Covid. I aquí es va acabar tot perquè no hi havia ni trobades, tothom estava connectat online. Tot el que teníem previst de fer, que bàsicament són trobades en persona i festes majors i tal, va quedar tot penat. Llavors vam intentar fer un cicle de concerts. Sabíem que hi havia molta gent a Catalunya, sobretot del sector de la música, literatura, poesia, cinema, que se'ls havia acabat la feina perquè no podien treballar ni fer cap concert ni cap obra. Llavors vam fer un cicle de deu cantautors que els fèiem online via YouTube, perquè l'Instagram Streaming encara no havia sortit, i ho fèiem via Instagram, al principi i després a YouTube. La veritat és que va estar molt bé. I a partir d'aquí hem tornat a engegar. Al final de la meva biografia el que dic és que ara torno a estar al casal. Ho vaig deixar després del Covid un parell d'anys. Va ser molt difícil, va ser molta feina i molt poc resultat. I bé, a partir d'aquí on em vaig posar més va ser amb la seva escola com a voluntària. El casal de Londres té l'escola catalana a Londres com a entitat adjunta. I són 90 alumnes de moment, cada dissabte donant classes de català entre dos i tretze anys. I ha sigut notícia últimament, vosaltres us en vau fer raó, que el Departament d'Educació de la Generalitat l'ha homologat com a escola a l'estranger, que és la primera. Jo hi estic com a voluntària, em fa molta gràcia, perquè ajudo als mestres amb les classes on tenen més nens, per tenir-ho tot una mica més controlat. I llavors l'altra cosa que he posat en la biografia, és que durant aquests darrers dos anys he estat molt més vinculada a la FIEC, ajudant a la gestió i a la bona feina que fan com el Toni, la Montserrat, l'Elisenda, l'Eulàlia... Imagina't el que pot donar de si més de 12 anys.

Jo t'imagino quan et van demanar aquesta biografia, que potser no sabries per on començar, i a mesura que anaves tirant un any enrere, anaves escrivint i escrivint, escrivint oi?
La veritat és que ha sigut maco i s'ha d'agrair el fet que aquests premis et facin fer això, recopilar una mica el que has fet durant... en aquest cas el meu cas són 13 anys, però hi ha molta gent que porta molts més anys fora i col·laborant la cultura i la llengua catalana. I sí, la veritat és que vas recopilant i dius, mare meva, i recordes coses. Per exemple, quan l'ANC England encara no estava fundada, però hi havia un grup de gent molt involucrada, i el que vam fer va ser organitzar la Via Catalana aquí a Londres. Jo vaig ajudar l'organització i va resultar que, bueno, se'ns va acudir fer entrepans, perquè la gent que vingués tingués un entrepà de fuet. Clar, van venir 800 persones. Ens vam trobar el dia abans i al matí fent 800 entrepans. És una d'aquelles coses que recordem tallant i fent pa amb tomàquet a casa d'un company, que va ser un espectacle, i hi ha moltes coses molt agraïdes de formar part de la diàspora. Aquesta és una d'elles, però n'hi ha moltes més, sobretot en temes de conèixer gent, de poder parlar amb gent com vosaltres, que si fos a Catalunya no tenim ni idea que existim. L'oportunitat de conèixer gent que són catalans, però que viuen a l'altra punta del món és molt bo. I jo, per exemple, per feina viatjo bastant. Moltes vegades, em diuen, que hi ets tu per aquí? Ens veiem i fem una cervesa encara que sigui a l'altra punta del món. I això és molt agraït. És impressionant.​

Quins són els passos que cal tenir en compte quan tornes a Catalunya, en aquest cas des de Luxemburg, sobretot per un jubilat que ha estat cotitzant a Luxemburg i s'instal·la una altra vegada a Catalunya i quins passos ha de fer amb la Seguretat Social?
Uf, a veure, el procés de fer una mudança internacional quan has viscut tants i tants anys, més de la meitat de la teva vida, fora, no és fàcil. Al cap de 37 anys, com has dit, tu ja no ets de Catalunya, ets més de Luxemburg que no pas d'allà baix. Les coses allà baix, de Catalunya, han canviat molt. És clar que no has perdut completament el contacte, ni molt menys, perquè tens la família, en el nostre cas, el del meu dona i jo, i tenim els fills, i bé, no és que canviïm de planet, ni molt menys, però el que sí cal tenir en compte és que una mudança d'aquestes característiques sembla ser que és una de les tres causes principals d'estrès. La primera és la separació d'un ésser estimat, l'altra és la mort o desaparició d'un ésser estimat, i en tot allò ve una mudança. Aleshores, sí, hi ha un dol, hi ha una tristesa per la quantitat de coses que deixes, i també, per altra banda, estàs engrescat per que és una opció que es presto lliurement, i que vas a viure en un lloc que tu has decidit anar-hi, que estaràs a prop de la família més propera... Hi ha el dobre fil. Òbviament, la segona part guanya la primera, però, repeteixo, no és tan fàcil com sembla, és molt curiós. Després, a part del dol, hi ha tota la burocràcia, això és tremendo. 


És interessant això que ens expliques de tot el procés aquest de dol, perquè és una cosa que quan estàs fora no t'ho planteges, però és veritat que quan tornes deixes moltes coses enrere, deixes un munt de vivències, un munt de gent, i deu ser complicat. I això que deies dels processos administratiu, Josep Maria, què és el que hem de tenir en compte, els que volem de tornar?
Tot. Jo un moment donat, com que soc una persona organitzada, no ho era, però la feina m'ho ha ensenyat a ser-ho, recordo que tenia en un moment donat uns 30 expedients  dministratius, purament administratius oberts a Luxemburg i altres camps a Catalunya. Alguns molt fàcils, d'altres no tant. I bé, doncs, pensa que és fer càbula rasa de tot el que has viscut. Jo tinc la imatge molt present, jo quan vaig veure la casa on vivíem, completament buida, i és una imatge que s'acaben els d'allonses eternes. I, hòstia, i, bueno, doncs, jo què sé, a veure, qualsevol que pugui explicar. Clar, tu has de donar de baixa de tot el que tens aquí a Luxemburg, els subministres, els serveis, i donar-te d'alta a Catalunya. A Catalunya la burocràcia és més complicada que a Luxemburg. A Catalunya, després del Covid he notat que la cosa ha canviat molt. Vull dir, no pots fer, ho has de fer tot a distància, a través de pàgines web, demanant cites prèvies i tal. Que a mi ja m'està bé. Vull dir, agraeixo que, vivint en un lloc com Camprodon, no hagis de desplaçar-te a Girona o Barcelona per fer segons què. El problema que he constatat és que hi ha un problema de disseny de pàgines web molt bèstia. Si la pàgina web del servei que necessites està ben feta, els tràmits poden ser molt àgils i ràpids. Quan no és així, pot ser un malson. Nosaltres, per exemple, tonteries com ara, i a la meva dona, que treballava al sector privat a Luxemburg, la seguretat social espanyola, a través de les pàgines web va ser un calvari. Matricular el potx a Espanya va ser un altre cacau. Una petita anècdota, simplement ho havies de fer cita prèvia a la direcció general de tràfic a Girona i no et donaven hora. No hi havia hora, però no et deien d'aquí tres o sis mesos. Simplement no hi ha hora. Sortosament, el tenir més de 65 anys no calia això. Vaig haver d'anar nosaltres mateixos a la direcció general de tràfic a Girona per fer el tràmit. Faltaven el típic paper que vaig poder trobar al cotxe. És complicat. Jo crec que he treballat durant dos mesos i no he tingut temps per fer-ho. Ara ja està tot arreglat. La qüestió impositiva també té la seva gràcia. Tots els ingressos que tenim, pensions i tal, estan generats a Luxemburg. Amb el qual s'aplica el doble conveni d'imposició. Hem de fer declaració a Luxemburg i hem de fer declaració a Espanya. A l'any que ve, quan ja serem fiscalment en residents a l'estat espanyol, ja veurem. És una cosa que encara me l'heu d'acabar d'estudiar. Sortosament, que t'han dit que et lliura els jubilats. Estudia que així m'hauràs de passar els apunts per quan em toquin a mi que aquesta és la idea.
​

​Deixant tot a la banda el tema de la paperassa i temes administratius, d'ençà que t'has jubilat, a què t'has dedicat? Jo sé que has anat a empaitar llops, a comptar goril·les, a salvar tortugues, has anat a fer infraestructures o controlar projectes al Tíbet. 
Bé, jo vaig tenir la sort de poder-me jubilar aviat, concretament als 58 anys. Me'n recordo que el meu director va dir on vas tan jove jubilant-te, perdràs un munt de calés. Escolta, no surten els números. Amb els calés que guanyaré jo de la pensió, el meu fill viu a Barcelona durant quatre mesos. El tio va dir, el meu fill viu a Barcelona durant quatre mesos. De vegades perdem el sentit de la realitat en les institucions europees i a Luxemburg en general. Aleshores vaig fer aquest pas perquè volia fer el que m'agradava. El meu recorregut professional ja havia acabat per a mi, perquè a mi de que vas anant ascendint, el treball cada vegada és més burocràcia i menys treball de camp. El meu recorregut professional era la cooperació al desenvolupament amb els països en desenvolupament i tot el que és la qüestió de medi ambient i animals, el que se'n diu avui dia biodiversitat. Aleshores, he conreat la basada no governamental d'aquests dos interessos que m'han donat. El meu recorregut professional és la cooperació al desenvolupament i treballat amb un parell d'ONGs, amb missions a la Índia i Sri Lanka, una amb més llarg termini, que encara estic cooperant ara, que és l'ajut als tibetans a l'exili al nord de la Índia i al Nepal. El meu recorregut professional és la cooperació amb els països a nivell, repeteixo, professional. Els meus coneixements els aplico a ajudar amb aquesta petita boneja que fa un treball admirable amb els tibetans aquests que viuen una situació humana complicada com tots els refugiats. El meu recorregut professional és la cooperació amb els països a la Xina, al continent on me sento més bé. He fet voluntariat amb les tortugues marines a Cabo Verde, he fet voluntariat amb els elefants del desert a Namíbia i una població relicta de goril·les i una població de la Xina que és la més bèstia de totes les que he viscut. Ja específicament a Europa, faig el seguiment del llop aquí a Catalunya, el monitoratge i seguiment de la progressió de bultó negre. De fet, ara s'ha acabat, perquè al final la ONG que ho feia ja no s'hi dedica perquè no s'hi dedica. També la de l'Os Bru al Pirineu amb el projecte de Piros Life que la Generalitat va fer el seu seguiment. I també des del 2017, pràcticament cada any excepte l'època del Covid, el seguiment de la població de llops als tatres baixos d'Eslovàquia, d'on acabo de venir fa quatre dies.

Em sembla espectacular la quantitat de llocs que has estat, la quantitat de coses que has fet. I m'agradaria preguntar-te, però per què recomanaries a la gent que faci aquest tipus de voluntariat o que segueixi el que has estat tu fent durant tot aquest temps?
​A veure, jo no el recomano específicament voluntariat. Jo el que recomano és que la gent, si pot, que això ja és un gran parèntesi, faci el que li agradi fer en aquesta vida. Aleshores, jo vaig tenir la sort de poder-ho fer i per això em vaig jubilar d'una manera, diguem-ne, prematura, als 50 anys. Jubilar-te implica que potser per primera vegada la teva vida ets tu i només tu amb el teu destí. És a dir, quan tu treballes, tens una rutina que és sempre la teva vida. El dissabte anem a fer les compres i els recadus urgents i el diumenge és el dia de l'esbarjo i el dilluns torna a començar. Quan està el jubilat,  tens davant una pàgina en blanc que ets tu qui l'ha d'omplir. Si no ho tens clar, els dies poden ser molt plans. Els dies tenen 24 hores. La setmana té 7 dies. Si no tens un plan, et pots perdre. Al mig d'aquestes pàgines en blanc. Aleshores, repeteixo, jo recomano que la gent foti el que vulgui. Jo tinc amics que els han jubilat i que s'ho passen una mica malament, perquè no saben com omplir els dies. Jo, al contrari, m'hauria de demanar una pròrroga i tindré 20 anys més per poder fer les coses que em queden per fer. 

Martí Estruch durant l'entrevista als estudis de Rab Ràdio

Pels que encara no el coneguin, ¿què és el Diplocat?
És un consorci publicoprivat que vol dir que hi ha tant entitats públiques com entitats privades i, de fet, segurament és el consorci més ampli que hi ha a Catalunya. Té una quarantena d'entitats membres. I hi ha, des de la Generalitat, que és la que porta el pressupost principal, però després hi ha els quatre ajuntaments principals de Girona, Tarragona, Lleida i Barcelona, hi ha les diputacions, hi ha el Consell General d'Aran i l'Ajuntament de Vielha I Aran. Hi ha totes les universitats, hi ha sindicats, hi ha la Patronal, hi ha el Futbol Club Barcelona, hi ha la Taula d'Entitats del Tercer Sector... Per tant, és un consorci molt ampli en el qual totes aquestes entitats el que han fet és posar-se d'acord i dir, necessitem un instrument per projectar Catalunya al món. Aquest instrument és Diplocat i allà, diguem-ne, és una suma de sinergies.
 
Una relació entre Catalunya i el món, però també entre el món i Catalunya. I, justament, en aquest sentit, un dels eixos d'acció del Diplocat és l'anàlisi de l'opinió internacional, de l'opinió mundial sobre Catalunya. ¿Hi teniu diferents instruments per analitzar aquesta opinió?
Sí, això és una cosa que fem des de fa uns quants anys. De fet, la idea segurament no va sorgir allà, però sí que ens va reforçar la idea que ho havíem de fer. El Nick Cull, que és un dels grans experts en diplomàcia pública que hi ha al món, professor de la Universitat de South Carolina als Estats Units, va venir quan vam tornar a posar en marxa Diplocat, que vam fer una reflexió sobre la diplomàcia pública. I ell ens va dir, una entitat com la vostra, evidentment, ha de parlar, s'ha d'adreçar a l'estranger, diu, però molt més important, o igual d'important, segur, que parlar és escoltar, és saber què diuen de tu a fora, perquè aleshores, en funció del que diguin de tu, tu actuaràs d'una manera o d'una altra. Hi ha moltes maneres d'escoltar, però una de les maneres d'escoltar és analitzant què diu o com parlen sobre Catalunya als grans mitjans de comunicació internacional. Aquesta és una de les eines que tenim. Tenim també  un altre estudi, que és mensual, que és sobre la presència de Catalunya a les xarxes socials. És a dir, mensualment, fem una anàlisi que publiquem al nostre web i és accessible a tothom, en què, excloent els grans temes d'esports i de política, perquè aleshores sempre sortirien aquests temes.
 
S’ho menja en tot.
 S’ho menja en tot, exacte. Però per detectar els altres temes dels quals es parla la xarxa sobre Catalunya, tenim aquest monitoratge que també fem de les xarxes socials.  A més, cada 4 anys, fem una enquesta d'opinió pública a diversos països per saber quina opinió tenen sobre Catalunya a l'estranger. I la suma d'aquestes tres eines dona una imatge molt completa sobre com es parla de Catalunya a l'estranger, en quins termes, en quin to, qui són els actors, i això el que ens permet obtenir és quins són els nostres punts forts, quins són els nostres punts febles, aprofitar els forts i mirar de corregir o de fer polítiques que millorin els febles. I com connectar millor amb el que està fora i que el que està fora connecti millor amb el que tenim aquí dins. Aquest és l'objectiu exacte.
 
Parlem de l'estudi d'anàlisi de premsa estrangera.
Això ho fem cada any. Ho vam començar el 2019. Per tant, ara en aquests moments hi ha una empresa que està fent el 2024, però el que fem a final de l'any és publicar l'informe de l'any anterior. Per tant, ara fa poc hem donat a conèixer l'informe del 2023 i sí, té unes quantes dades interessants.  El que fem és analitzar la presència de Catalunya en 10 grans capçaleres, 10 grans diaris, en la versió paper. Aquests grans diaris són The Washington Post i The New York Times (Estats Units), The Guardian i The Daily Telegraph (Regne Unit), Frankfurter Allgemeine Zeitung i Süddeutsche Zeitung (Alemanya), Corriere della Sera i La Repubblica (Itàlia), i Le Figaro i Le Monde (França). Per tant, el que és indiscutible és que estem parlant de 10 grans capçaleres.

¿Quines conclusions heu estret d'aquest darrer informe?
Els resultats de l'informe, el que et diuen és, per exemple, hi ha una dada que és quantitativa. Ja l'any passat, el 2023, hi va haver 427 notícies en aquests deu diaris sobre Catalunya. Es va parlar més sobre Catalunya al món, òbviament, perquè hi ha molts més diaris, però en aquests deu diaris són 427. Estem pujant respecte al 2021 i el 2022, clarament. Encara està per sota dels anys 2019 i 2020 que la suma de l'aparició de la Covid i encara, diguem-ne, les conseqüències del procés polític de l'1 d'octubre, les sentències, les protestes, allà hi havia molta informació sobre Catalunya. Però aquest any ha tornat a pujar. 427.
 

Àlex Mendoza, cap de política de RAB Ràdio, i Martí estruch durant l'entrevista

​Aquí s'hi barreja des d'una notícia que apareix sobre el circuit de Catalunya, fins a dues pàgines en un d'aquests grans diaris sobre les regions vinícoles catalanes i la qualitat del vi de Catalunya, que això sí que ens interessa molt. La notícia del circuit ens interessa menys. Està bé que es mentin un circuit com a català i no com a espanyol, que també podríem dir, malgrat que fos un circuit de Catalunya, però no ens dona més informació que aquesta. Però és important, i sobretot és important, analitzar-les. De què es parla, amb quin to. La gran temàtica l'any passat, és lògic, van ser les eleccions espanyoles i el paper clau que, per casualitats de l'aritmètica, els partits catalans o els partits independentistes catalans van jugar en la reacció de Pedro Sánchez. En segon lloc, hi ha les notícies sobre temes de societat, que és un calaix de sastre molt ampli, però que van ser més o menys una quarta part, un 23%. I aquí és on trobem les notícies sobre això, sobre gastronomia i especialment sobre vi, però també hi ha notícies sobre la sequera, sobre com Catalunya enfronta la sequera, i aquí un cop analitzes el to, t'adones que tot i que la saquera, per definició, i els problemes del canvi climàtic es caracteritzen com a to negatiu, perquè és un tema negatiu, tot i que no hi puguem fer res, però sí que algunes d'aquestes notícies, curiosament, s'esmenten en to positiu les mesures que Catalunya s'han pres, segurament en comparació amb la resta de l'estat espanyol, però fins i tot a escala europea, es diu que a Catalunya es fan coses interessants.
 
¿I el Barça?
Les notícies esportives van en tercer lloc. Després de política i de societat ve en els temes esportius un 18%. I fins i tot a dins de les esportives, el Futbol Club Barcelona, evidentment, s'emporta un bon tall del pastís, incloent-hi, en aquest cas, la secció de futbol femenina. Per primer cop detectem que hi apareixen unes quantes notícies dedicades a les dones futbolistes, però després n'hi ha molt, i això també ja ho sabíem d'altres anys, les curses de ciclisme i de motociclisme, a països com Itàlia, sobretot, però també a Holanda, Alemanya, això interessa perquè tenen corredors que participen en curses que tenen lloc a Catalunya i aleshores d'això s'informa. Està bé saber-ho i tenir-ho detectat.
 
També és un punt interessant i que marca cap a on pot anar una mica la societat que ens mira des de fora i els referents nous que s'estan construint, com l'Alèxia Putellas o l'Aitana Bonmatí perquè ja no és Messi, com, potser, sortiria abans.
I que continua sortint Messi en relació amb Catalunya. Ja sigui pels rumors sobre si pot tornar al Barça o no o perquè ell parla de Catalunya en una entrevista... la relació de Messi i Catalunya malgrat que Messi hagi marxat al Barça encara és viva.
 
I per ampliar aquesta mirada exterior sobre Catalunya heu engegat noves maneres d'arribar-li a la gent fora i aquí entraria, per exemple la campanya #IloveCatalonia.
Sí. Nosaltres diguem, sempre estem pensant que per arribar al públic internacional no és fàcil perquè no som els únics és a dir, tothom en un món globalitzat intenta projectar-se cap en fora, a més no només això és una de les coses bàsiques que aprens amb la diplomàcia pública no només ho fan els estats, ho fan les institucions, ho fan les universitats, ho fa gairebé tothom amb més o menys recursos amb més o menys encerts, però, per tant, és una cosa que ens plantegem, com ho fem per arribar al públic internacional. Nosaltres tenim un consell assessor que són 24 persones que són tot això, noms de prestigi potser no excessivament coneguts, però en tot cas són persones de prestigi en el seu àmbit professional que ens assessoren a nosaltres a l'hora de fer els nostres plans estratègics, de fer els nostres plans de treball i vam pensar, doncs, ¿perquè no fem una campanya amb ells?, els enregistrem, fem una sèrie de vídeos curts, adreçats amb anglès adreçats a les xarxes socials en què cadascú digui per què s'estima en Catalunya. I és una manera d'això, crec, de posar en relleu els valors i els actius de Catalunya a l'estranger la campanya de moment, això estem a la primera setmana vam començar dilluns i ha començat molt bé, ha començat amb força.
 
I a més, els àmbits són molt variats i els perfils molt potents
En aquest consell assessor és veritat que la majoria són gent de Catalunya, però també hi ha gent de fora i llavors té gràcia que algú de fora digui per què li agrada Catalunya i aquí n'esmento un parell només, el Nick Cull del qual he parlat abans, que ell no ha viscut mai a Catalunya i la seva vinculació amb Catalunya simplement ens ha observat, ha anat seguint de prop la feina que fem a Diplocat i llavors ell diu per què li agrada Catalunya, i parla de la història i parla del paisatge i parla d'altres coses i després tenim algú que, diguem-ne, que tot i haver nascut a fora, segurament és igual de català que tots nosaltres com Matthew Tree, l'escriptor, ell també diu com va descobrir Catalunya, què li va agradar i el vídeo amb el qual hem començat la campanya és l'Anna Schlegel que és una catalana una de les dones més influents del món que també diu per quins motius li agrada Catalunya.

Aquest primer vídeo de l'Anna Schlegel està situat pels passadissos de la Universitat de Barcelona. ¿Veurem també indrets diferents de Catalunya o serà tot a Barcelona? 
No, és veritat que n'hi ha uns quants que s'han rodat a Barcelona, però també, en aquest sentit, hi ha molta pluralitat d'escenaris, i surt des del fossar de les Moreres fins al Palau Blaugrana o al monestir de Pedralbes, al Parc de Recerca Biomèdica, per tant, fins i tot a Barcelona hi ha molta varietat d'escenaris, però no, no, n'hi ha un vídeo el del Matthew Tree justament és a l'Estany de Banyoles, n'hi ha un al Montseny, n'hi ha una a Girona. La Bodil Valero el va fer a Prades perquè allà és quan ella va arribar de Suècia és el primer que va conèixer de Catalunya i va dir jo vull fer-lo allà, per tant, cadascú ha triat l'entorn havia de ser un lloc que per ells fos emblemàtic o que tinguessin una vinculació especial..
 
¿Fins quan durarà la campanya?
 Aquesta campanya ha començat ara i acabarà el mes de juny i farem una pausa la segona quinzena de març, i durant tot el mes d'abril, perquè a aquests mateixos protagonistes els hem demanat que ens recomanin un llibre. Nosaltres, una altra cosa que fem és intentar internacionalitzar i donar a conèixer la festa de Sant Jordi a l'estranger, perquè creiem que això és un dels grans actius que té Catalunya, una festa basada en uns valors universals, com són la literatura, per tant, la cultura i l'amor en el sentit més ampli, i aleshores el que hem fet és això, en aquests mateixos protagonistes, que ens recomanessin un llibre, si podia ser que estigués traduït a algun idioma estranger, a algun llibre aquells d'un autor català que estimessin especialment. I, per tant, com que també tenim una desena de vídeos, al voltant de Sant Jordi d'una campanya que es diu Books and Roses, que tenim cada any, emetrem els vídeos dels llibres i després reprendrem amb el l Love Catalonia.

Recupera l'entrevista sencera:

 
És un plaer per a nosaltres poder-te tenir aquí Ramir. A més a més et veiem amb un micròfon professional i veure't amb el micròfon és com més familiar per a tots, no?
Sí, ara podríem dir que una mica semi-professional, perquè em dedico a altres coses, però sí que hi vaig dedicar molts anys i molts esforços als mitjans de comunicació i a la ràdio especialment, que ho porto molt a dins.

Perquè, justament, com va aparèixer la ràdio al teu camí professional?
Jo de jovenet vaig començar a la ràdio fent col·laboracions, després ja m'hi vaig dedicar més professionalment. Vaig estar uns quants anys com a professional. Després ja ho vaig deixar, vaig canviar pel món del tècnic. Vaig estudiar el doblatge professional i tècnic de so i em vaig passar a l'altre costat, al altre costat del micròfon. Tot i que he presentat esdeveniments i he seguit fent coses, presentant alguns events de lluites o d'empreses institucionals. Però la ràdio era una cosa que sempre se m'havia quedat. Crec que hi havia un buit que era fer el format que estic fent de ràdio i que és una mica entre una ràdio convencional i una ràdio podcast, però jo volia que fos en contingut 100% en català, una cosa que trobava que no hi havia. Sí que hi ha ràdios que els locutors parlen en català, però tenim el cas, per exemple, que està passant ara mateix als mitjans corporatius, que és que són en català, però hi ha un contingut molt gran de castellà. Una interferència molt gran és un bilingüisme, que jo vaig pensar que ens feia falta, com a poble, tenir una emissora que pogués ser en un sol contingut encarat cap a una gent en específic que és 100% català. I per això va sorgir aquí la idea de crear la Catalana Ràdio que, com el seu nou indica, és 100% en català.

Abans de començar a endinsar-nos amb el tema de la ràdio, quan i per què vas decidir marxar a viure fora de Catalunya? Berlín va ser i ha sigut el primer lloc on has estat vivint?
No. Vaig estar vivint a Manchester i a Londres vaig estar molt poc temps perquè em van fer una oferta de tornar cap a Barcelona. I vaig tornar cap a Catalunya, però em va quedar a l'espina clavada de sortir a l'exterior. Sóc una persona que m'agrada conèixer altres cultures i altres idiomes. Estant a Barcelona vaig conèixer la meva parella, que és d'Alemanya, i ella va tornar cap a Alemanya i al cap d'un any vaig prendre la decisió que havia d'apostar per això i vaig moure cap a Hamburg. Després, per temes personals, laborals, ens vam moure cap a Berlín i ja fa uns deu anys, onze, que estem per aquí. Passa molt ràpid el temps, sobretot quan estàs fora.

El fet d'estar vivint fora, tenies aquella necessitat de poder fer ràdio en català i escoltar ràdio en català? I això va ser un dels motius perquè neixés La Catalana Ràdio?
Jo soc una persona que pateixo bastant o que tinc bastant interès en la conservació de l'idioma i protegir-lo i expressar-lo, parlar-lo i transmetre-ho. La meva filla, per exemple, no ha viscut mai a Catalunya i parla català, no sé si et diria perfecte, però parla com jo. És una de les coses que em sento orgullós a la meva vida d'haver pogut ensenyar a una persona des de zero i jo sol a parlar un idioma. I també això em va ajudar a creure que aquesta gent que no té contacte permanent en gent que parli català necessita un lloc on puguin connectar-se i escoltar només un idioma i poder-lo practicar o sentir que aquesta cultura només el parla el friqui dels seus pares, sinó que hi ha més gent que parla això. I sí, estic en contacte amb el Casal Català de Berlín, amb tot el que faci la Delegació del Govern de la Generalitat a Alemanya, tot el que tingui a veure amb aquest sentiment i l'idioma és una cosa que sí que sempre he intentat portar-ho. I La Catalana Ràdio, evidentment, neix a partir d'una necessitat cultural i també reivindicativa per aquest espai que va deixar la política després de l'1 d'octubre del 2017, que necessitava la cultura catalana ser protegida d'alguna manera, si no era institucionalment i políticament havia de ser a través d'iniciativa privada, com moltes altres emissores, pòdcasts i gent particular que s'anima a tirar projectes endavant, perquè som catalans i ens movem per la cultura catalana.

​I quins són els continguts que es pot escoltar a La Catalana Ràdio i on podem escoltar-ho?
Sí, La Catalana Ràdio es pot escoltar a través d'una plataforma que és Zeno Radio, que tu pots tenir la teva plataforma també, és molt bàsic, molt senzill. També es pot escoltar els pòdcasts que anem penjant també a la Spotify de La Catalana Ràdio. I a través d'una pàgina web que està ara mateix en creació i properament tenim la intenció de tenir-ho en ràdio web. El que passa que la legislació d'Alemanya és una mica lenta i també tenim alguna trava com que legalment per temes de continguts. La Catalana Ràdio el que ens interessa és poder penjar continguts i cançons material en català i per fer això hem de tenir els drets d'autor. A Alemanya són molt estrictes en tot això, més que a qualsevol lloc, i per això estem batallant una mica si podem aconseguir accedir a tot el contingut de l'ASGAE, que és qui domina majoritàriament el contingut de música en català a Alemanya, poder-ho radio transmetre a les zones per a Alemanya. I això és una cosa que ens complica una mica el tema i de moment estem tirant, preguntant als artistes un per un que ens cedeixin per escrit els seus drets d'autor, llavors anem penjant cançons i temari a base d'això, que tinguem els drets d'autor perquè La Catalana Ràdio ha tancat i ha obert tres cops per temes d'autors perquè deu haver algú que no li interessa gaire, potser que hi hagi una emissora que sigui 100% en català i ens han tancat sense cap explicació, mínima explicació, llavors volem anar en cura amb això, que no es torni a repetir i anant passos ferms, avançant a poc a poc i anant ampliant el que són els continguts. I tenim bàsicament, com em preguntaves, entrevistes a gent de l'àmbit cultural, que algunes es poden escoltar a la Spotify, que puguin ser músics, escriptors, cineastes, tota gent que parli en català, encara que sigui art, gent que pinti, però que s'expressi en català perquè és l'únic idioma vehicular i que entén La Catalana Ràdio.


A banda de la ràdio també vas estudiar doblatge. Ens podries explicar una mica quins projectes has fet relacionats amb això?
Sí, quan jo ho vaig estudiar, bé, el que era la producció d'audivisuals en català era tot oriental. Llavors, jo quan vaig estudiar el doblatge tenia un handicap molt gran, que és que el meu accent és de les Terres de l'Ebre. Hi ha un estigma molt gran, que és molt curiós, però es creia que a Catalunya Ràdio només podia parlar català qui parlava oriental. Teníem la Huguet, que parlava una mica així lleidetà, però el que era doblatge de pel·lícules o, per exemple, el Son Goku. Jo no m'imagino el Son Goku parlant com jo. El que passa és que és una cosa molt curiosa, i és que el meu pare no entenia TV3 perquè eren oriental. I és una cosa que a mi sempre m'ha xocat bastant, però que vaig entendre bastant que jo no podia fer doblatge a la televisió ni pública ni privada, i vaig anar a Catalunya perquè no hi havia res que fossin de les Terres de l'Ebre. Sí que hi ha, per exemple, la televisió a València, però és en valencià, o a Mallorca, on és en Mallorquí, però no hi havia res que pogués ser un contingut de doblatge que fos en català. Llavors, el que sí que he fet és moltíssims anuncis, puc fingir. De fet, quan jo estava a la Cadena Ser, jo imitava un senyor gran que va sorgir a randunes entrevistes que jo vaig fer anant pobles per pobles en un programa que es deia Els pobles pas a pas. I en un dels pobles hi havia un senyor allà que em va, no l'entrevistava amb ell, però es va afegir i li vaig preguntar, era un senyor, no sé si era d'allà, crec que no per l'accent, però del poble de Capçanes. I després, en castellà sí que vaig fer documentals per al Canal 7 digital i altres plataformes, però en català em va costar una mica més.

​Sabem que ets molt polifacètic. També ets cantautor i que sabem que estàs començant a aprendre a tocar la trompeta. Ens podries explicar com neix aquesta passió per la música?
Sí, 50 anys donen per molt. Soc bastant actiu, si faig coses també simultàniament, tinc una empresa audiovisual. Doncs la música és l'altra passió. La ràdio i la música són les dues passions que tinc, i també de jovenet vaig començar a tocar, a cantar, en grups de rock, punk, metal, qualsevol tipus, no he fet de tot. Després vam tenir una banda que va tenir bastant nivell, que podia competir a nivell internacional. I després ja vaig començar en solitari, un projecte en solitari, i per creure més viable, també trobant millor a fora.
Una banda és difícil de mantenir, que puguis fer música en català, llavors jo toco la guitarra i canto i bàsicament faig això, faig concerts, música pròpia, tot és producció pròpia, i canto en català i toco la guitarra, el ukelele, la mandolina, una mica el piano, la trompeta, faig el que puc, vaig aprenent trompeta, me la van regalar pels 50 anys, i bueno, progresso adequadament i espero que en uns mesos pugui oferir un primer concert.


A on et podem escoltar?
Sí, que hi ha penjat música meva, ara mateix hi ha d'una banda de la que n'estic molt orgullós d'haver format part, Joint, que es pot escoltar el que és el Reset, que és l'àlbum que vam treure, i també un concert que vam fer al Bilbo Rock a Bilbao, això es pot trobar al YouTube, i després el que és a la Spotify o al Van Camp, es poden trobar alguns temes, no tots, perquè el disc està en producció encara, i alguns temes meus, registrats en estudi.

​En primer lloc, ens podries explicar la teva ascendència catalana, per què parles també el català i com t'has vinculat amb el Casal de la Plata?
És un plaer estar amb vosaltres, perquè no tinc gaires oportunitats de parlar en català aquí a Ushuaia i també em porta molt bons records de la meva família i dels amics de Catalunya també. La meva vinculació amb Catalunya és per part del meu pare. El meu avi era català de Girona, d'un poblet molt petit a prop de Figueres. Va venir a Argentina l'any 1910. Va venir amb la seva dona, que era també catalana, però de Gràcia, de Barcelona. I la primera filla, molt petita d'un any només. Van arribar, sabem exactament la data, el 2 de novembre de 1901 a La Plata. El meu avi era fotògraf. L'any 1900 no hi havia molts fotògrafs professionals a l'Argentina i ell era l'únic a la ciutat de la Plata. En aquell moment era un poble molt petit i una ciutat en formació. Després va néixer la segona de les meves tietes, que ja va néixer aquí a l'Argentina. I finalment el meu pare, que va néixer el 9 d'octubre de 1920, sempre vivint aquí a la Plata. 

I els Rabassa van tenir molt a veure amb la fundació del primer centre català aquí a la Plata, el segle XX oi?
​Sí, l'avi era nacionalista català, catalanista i independentista. És probable que la decisió de venir a viure a l'Argentina hagi sigut per raons polítiques, però per alguna raó la família no parlava gaire de la història familiar a Catalunya. Però algunes coses sabem. L'avi va ser el fundador i el primer president del primer casal català de la ciutat de la Plata, crec que és del 1928. 

I a més a més tenim una història que el Francesc Macià es va trobar amb el teu avi, oi?
Sí, per això dic que hi havia vinculacions polítiques amb el meu avi. Era conegut, era un militant, un amic del general Macià. L'únic que sabem és que ell recullia diners a l'Argentina i a l'Amèrica del Sud per financiar aquella aventura històrica d'un intent d'invasió de Catalunya des d'un port francès ple de militants catalans independentistes. I per això existeix una foto. L'avi era fotògraf i es deia que una foto segurament tindria que haver. L'interessant és que a la foto està la meva àvia, les meves tietes, no està ell perquè ell ha estat traient la foto, i està el general Macià i Ventura Gassol, un poeta català que estava de viatge per l'Argentina. L'any 1929, la meva família va tornar a Catalunya, primer com a turistes i després es van quedar molt encantats de tornar a veure les famílies i els coneguts, i es van quedar a Catalunya. I a Catalunya, el meu pare va fer tota l'escola secundària i va tornar a començar l'universitat Politècnica de Sarrià, avui Universitat Poliotècnica de Catalunya. Ell volia ser químic industrial. I les meves tietes eren mestres. I també l'interès per la política de l'avi està en que també tenim el seu carnet de membre fundador del Partit Esquerra Republicana de Catalunya. I el que tenia contacte amb les figures importants del partit independentista d'aquell moment. I es van quedar a Catalunya fins que la república va perdre la guerra i van marxar ara com a exiliats a França. A França, com a l'àvia de Girona, teníem molta família a Perpinyà, cosins a Perpinyà, i es van dedicar a Perpinyà i van viure allà fins que va començar la Segona Guerra Mundial. I allà el meu pare, que havia començat per segona vegada la universitat, a la Universitat de Perpinyà, es trobava molt bé a França i amb els cosins a Perpinyà i a Ribes Altes. Però l'avi va dir, que ja estava atipat de tanta guerra, de tants morts, i van decidir tornar a l'Argentina. A més, el meu avi era membre del grup d'exiliats que estaven amb el president Companys a França. I la decisió d'ell de tornar a l'Argentina pot ser que va ser una decisió molt important per mi, perquè podria haver sigut un moment terrible de la història de la família i jo no hagués existit mai i m'alegra moltíssim aquesta oportunitat de poder explicar la història de la meva família. 

La família Rabassa ha tingut molt a veure amb el Casal català de La Plata, perquè ens ha donat un munt de material i llibres que tenien de Catalunya d'aquells anys, així que el Casal ha agraït per tot aquest material tan interessant i històric que tenim aquí a la nostra biblioteca. Jordi, tu aquí a La Plata has estudiat a la Facultat de Ciències i Museus de la Universitat de la Plata i ets geòleg. Però, com comença aquesta passió per als estudis a la Patagònia? Explica'ns la teva carrera i la teva passió per a aquest tema.
Vaig ingressar com a alumne universitari a la Facultat de Ciències Naturals i Museu de la Universitat, on em vaig graduar el 23 de desembre de l'any 1970. Després vaig començar a seguir la carrera acadèmica com ajudant de càtedra, però molt ràpidament vaig rebre una invitació per presentar-me a una beca de la Fundació Barilloche, una fundació de recerca privada molt important en aquell moment, i em vaig incorporar al desembre del 1971. I finalment, després de moments molt difícils, com va passar a l'Argentina en aquella època, vaig fer el doctorat en Ciències Naturals, amb aquella beca de la Fundació Barilloche em vaig graduar l'any 1974. Vaig viure aquells 4 anys a San Carlos de Barilloche, que és una ciutat molt maca a la muntanya, és un gran parc nacional que té una història geològica i climàtica molt interessant, així que la meva història a la Patagònia comença l'any 1971 i amb petites interrupcions segueix fins avui. Jo ja estic jubilat, però visc aquí, a Ushuaia, a la ciutat més austral del món, a la Província de la Terra del Foc. De tota l'activitat teva, que ja l'etapa d'activitat gran ja ha acabat i comences una nova etapa, que encara tens projectes i anells respecte a la teva carrera. 

Explica'ns, per aquest any 2024, quins pensaments tens per poder compartir tots aquests coneixements que tens de la geologia de la Patagonia Argentina, de l'evolució. Quines activitats t'agradaria fer per aquest any 2024?

He estat parlant amb el delegat del govern català a l'Argentina, el senyor Vives, sobre la possibilitat d'anar a diferents institucions acadèmiques de Catalunya i fer xerrades sobre aspectes de la geologia i la geografia i el canvi climàtic amb la visió que tenim des d'aquí, des del sud de l'Amèrica del Sud. I al mateix temps la possibilitat de convidat a professionals i acadèmics catalans per què visitin el nostre institut del Conicet, aquí a Ushuaia, que és un centre de recerca molt important per a la ubicació geogràfica i per a la varietat temàtica dels investigadors. Jo he sigut investigador visitant de la Universitat de Barcelona amb un programa que hi havia fa com 30 anys enrere, que és un programa del govern espanyol. I també he estat amb visites més curtes a la Universitat de Vic, on he tingut la gran alegria de treballar amb el meu amic de fa molts, molts anys, el doctor David Serrat, que és un molt important acadèmic de Catalunya i que treballa amb temes de glaceres i de canvi climàtic, molts semblants els que jo he fet.


Una conversa molt interessant, Jordi moltes gràcies per acompanyar-nos i compartir la història de la teva família i la teva trajectòria professional. 
M'agradaria fer un petit detall, he parlat molt del meu avi Rabassa, però voldria parlar també de la meva àvia Ballaró i un dels germans de l'àvia Ballaró va ser un dels fundadors del Barça l'any 1899.  Així és que com a prosàpia catalana crec que tinc unes bones referències. Moltes gràcies a vosaltres per l'interès de parlar d'aquestes coses que per mi tenen tant significat. Esperem que hi hagi altres oportunitats en el futur.

Tot l'esforç dels agents de l'ordre pot haver-se frustrat el fet que són els alts càrrecs els contaminats per la delinqüència i el narcotràfic. Com fer per depurar aquests elements ja que és una condició indispensable per a tenir èxit en qualsevol acció que es faci?
La situació a l'Equador és bastant caòtica perquè les forces del crim organitzat, les màfies del narcotràfic, han penetrat a les institucions de l'Estat. És per això, que el president Novoa va declarar l'Estat d'excepció el 9 de gener i seguidament va declarar la existència d'un conflicte armat intern. Efectivament, en els últims anys, el que hem tingut és un creixement d'aquestes organitzacions criminals, ho veiem en els documents oficials. I el que veiem avui és el resultat de la desinstitucionització de l'Estat, el resultat del desmantelament del sistema de seguretat, dels sistemes d'intel·ligència en els centres penitenciaris i la falta de pressupostos per a la força armada i per a la policia nacional i per al servei nacional que està a càrrec dels centres penitenciaris. Imagina't que avui tenim 125 guies penitenciaris que es troben segrestats, 14 serveis administratius per aquestes bandes delinqüencials. Així que el que veiem avui és el resultat dels últims dos governs de Moreno i Lasso, que no van crear les condicions adequades per a què l'Estat pugui mantenir la seva sobirania, la seva integritat i poder protegir els ciutadans. Passem de ser el segon país més segur de l'Amèrica Latina, amb 5.8 homicidis per a cada 100.000 habitants, a ser avui un dels països més perillosos del món. I acabem l'any amb 44 homicidis per a cada 100.000 habitants, quan a l'Amèrica Latina és de 19 homicidis per a cada 100.000 habitants. Efectivament, estem sobrepassats i això és el que vivim avui a l'Equador.
​

​​
Si el sector anticorreïsta segueix insistint que el problema comença amb la integració que es va fer de les Latin Kings i les amenaces a la societat. En aquesta gestió d'integrar-los, i que deixen de ser part del problema i entren a ser part de la solució. I, òbviament, un altre càntic que corre cada dia és el tema de les base (de Manta). Què podem dir a aquesta gent que no entra en la raó històrica? Què faries com a estratègia de comunicació?
Primer dir-te que és un moment d'unitat, és un moment en què les diferents forces polítiques hem de sumar, de posar l'espatlla i de buscar mecanismes concrets perquè l'Equador restableixi l'ordre democràtic, la pau i es pugui viure garantint també els drets humans. Segon punt, hi ha estudis acadèmics que de fet s'han publicat recentment, on s'estableix que el fet que tu puguis permetre que aquests joves de bandes urbanes puguin ser legalment organitzats, que puguin ser part de la societat, que puguin tenir oportunitats, molts d'aquests joves que entren al narcotràfic i a bandes delinqüencials, són joves, nens, adolescents, que han estat exclosos de la societat, que han estat part dels ministeris i de les institucions competents per a tenir educació, salut, habitatge, que tinguin una família que pugui oferir-los els drets que ells tenen com a nens i adolescents. Això no ha passat a l'Equador en els últims anys. Els nens i adolescents van deixar d'estudiar i avui són agafats per les bandes delinqüencials. Quant al tema de la base de Manta, està en els estudis, que quan tanquem la base de Manta, es va disminuir la taxa d'homicidis al país. Amb la base de Manta teníem 17 homicidis per cada 100.000 habitants, i això ho baixem a 5.9 homicidis per cada 100.000 habitants. Jo crec que és important que entenguem que una base d'un país estranger no pot solucionar els problemes de seguretat d'un país sobirà. És a dir, no podem tirar-li la culpa a una base estrangera i dir que per això ara hi ha narcotràfic, inseguretat i un conflicte armat intern. Jo crec que tot Estat i la nostra Constitució és clara sobre aquest tema. No podem solucionar la seguretat, la vida, protegir el benestar dels ciutadans i garantir els drets humans, i això és el que ha de fer aquest nou govern. El resultat, evidentment, el govern de Novoa va rebre un país destrossat, i si ell es canditat per a ser President, ell sabia el tipus de país que rebia. Per tant, nosaltres des de l'Assemblea Nacional farem tot el que sigui possible des de les nostres competències de legislació perquè el govern tingui totes les eines i no hi hagi cap justificació perquè no torni a establir l'ordre a l'Equador.

Continuaré amb un tema que exposa Fernando Carrión en el programa Ingovernables. Ell explica que: "hi ha 4.000 membres de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional, contra una població de 47 milions, el comparatiu perquè tinguem una idea de l'escala del problema que tenim". Només a Esmeraldas ell descrivia que hi ha 1.500 membres d'una banda presos i 3.000 membres de la banda als carrers. En total, 4.500 i Esmeraldas té una població de 600.000 habitants. Si comparem això, definitivament estem en una situació greu. Viola Trader de Deutsche B diu que la mà dura no serà suficients contra el crim organitzat. Quin diries tu que són els primers passos per resoldre el problema? Quines vies serien factibles d'executar-se ràpidament?
Evidentment, d'una banda, la mà dura, la força legítima de les forces armades de la Policia Nacional, i complint també les regles de la guerra, dins del marc del dret internacional humanitari, garantint els drets humans, com el va manifestar el mateix president Novoa en el decret executiu 110 i 111. Però d'altra banda, el que hem de recordar és que a l'Equador la meitat de la població viu en pobresa o pobresa extrema. On més de 6 milions d'equatorians viuen amb 2,80 dòlars al dia. En un país dolaritzat, com una mare amb tres fills pot alimentar als seus fills tres vegades al dia amb 2,80 dòlars, menys encara amb 1,80 dòlars. El que hem de fer com a país, i aquest és el treball que ha de fer l'executiu, és crear condicions de vida digna. Que els joves, que les famílies que estan desestructurades, puguin tenir oportunitats d'estudi, d'ocupació, de vida digna. Una cosa que no ha succeït en els últims sis anys a l'Equador. Per tant, la mà dura és important, però sí que seguim en aquests índexs de pobresa, on dels 7 de cada 10 equatorians no tenen una ocupació adequada o no tenen ocupació, llavors les coses no canviaran de cap manera. Avui els equatorians tornem a migrar, no solament migrem per condicions econòmiques, sinó també pel nivell d'inseguretat, les vacunes a les quals els petits empresaris estan exposats i, per tant, avui també decideix migrar la gent per la inseguretat. Llavors, jo crec que és important que el senyor Novoa, el president de la República, amb els dos projectes de llei econòmica urgent que ha aprovat l'Assemblea Nacional, perquè posi en pràctica el seu pla de govern, d'ocupació per als ciutadans, de contingents per a les universitats i de vida digna per a tots els habitants a l'Equador.
​

​El President Correa ha donat el seu suport i entenc que Revolució Ciutadana com a tal també. Hi ha una gestió de país que cal fer. Però també li aconsellen revisar el tema de ministres en les branques vinculades i també alerta que el sistema judicial, el sistema policial estan contaminats. Què se t'acudeix? Si tu anessis a dir-li a Novoa quin més, a part de renovar, de canviar, buscar suports de gent que sap, que té experiència en el tema de seguretat, en el tema del Ministeri de l'Interior, de Defensa, totes aquestes coses que estan fallant en aquest moment. En termes de l'àmbit judicial, què penses que es pot fer o s'hauria de fer? 
Cal reestructurar el sistema judicial, el sistema penitenciari que va ser desmantellat a partir de la consulta popular de Moreno, on van canviar el 70% de tots els jutges, van posar jutges temporals, jo no sé quants països democràtics tinguin jutges temporals, que han de fer sentències per a mantenir el seu treball com a jutges. La fiscalia també crec que necessita una reestructuració, la Policia Nacional i fins i tot també les Forces Armades. El problema que hem tingut sempre han hagut grups de narcotràfic al país, hem sigut un país de trànsit de la droga, però el que el que tenim avui és la infiltració, la penetració d'aquests grups de crim organitzat dins de les institucions de l'estat, dins de la funció judicial dins de la policia nacional dins del sistema penitenciari i fins i tot també dins de les forces armades. Evidentment, hi ha funcionaris bons competents ètics en totes aquestes institucions, però una de les tasques que caldria fer és fer una depuració institucional amb exàmens del polígraf. Jo crec que cal fer una depuració institucional i aquesta és una tasca que ha de fer l'executiu de manera immediata, i de fet, una de les coses que es podria fer és estalviar-se 60 milions de dòlars que més o menys costarà la consulta popular en les preguntes que planteja el president Noboa quan són preguntes majorment que es poden tramitar en l'assemblea nacional. Són consultes populars que es poden canviar per mitjà d'una reforma al codi orgànic integral penal sense haver de gastar un sol centau. Llavors la meva proposta si parlaria amb si Nobao és deixi que l'assemblea legisli que faci el seu treball les seves competències constitucionals i estalviem aquests 60 milions de dòlars perquè les forces armades la policia nacional el sistema judicial el sistema penitenciari tingui aquests fons de manera immediata, perquè crec que en un moment que viu el país no podem malgastar un sol centau de poble equatorià en coses inútils i inoportunes, sinó a donar-li les eines a les forces de l'ordre que puguin complir el seu treball.  
​

La diputada Mercè Perea / Foto: RAB Ràdio

La legislatura és tan tensa com es veu des de fora?
Jo crec que l'anterior legislatura, on vam fer 214 lleis, i per tant allò eren acords, demostra que vam ser capaços de tirar endavant una realitat parlamentària. És cert que aquesta actual, la que va sorgir el 23 de juliol, ens ho ha posat més difícil, però si hi ha algú que té tenacitat i perseverància és el president del govern Pedro Sánchez. És veritat que hi ha molt de soroll, però Jo crec que estem més a prop d'acords que no del soroll.
 
Hi ha soroll justament al voltant dels acords, perquè ara està obligat per l'aritmètica, de fer pactes i d'arribar a aquests acords. La necessitat ha fet que sigui un blanc fàcil de la crítica, d'això que vaig dir feia tres mesos no valia, ara sí, o d'arribar a, segons diu la posició, fins on calgui per mantenir-me a la cadira
Bé, és aritmètica parlamentària i jo crec que aquí el grup socialista ho ha deixat molt clar i el govern d'Espanya és fixar objectius comuns. Per Catalunya quin és? Passar pagina. Claríssimament. I per la resta d'Espanya i per Europa què és? Doncs fixar polítiques socials que són les que ens uneixen, per exemple, la pujada de les pensions o la gratuïtat del transport públic. Per més de dos milions de persones. Jo crec que no és fàcil, a més a més cadascú té els seus interessos. Hem de pensar que estem amb clau catalana en una rivalitat entre Esquerra i Junts que volem quedar a veure qui és el més guapo de la pel·lícula Fins que n'hi hagi eleccions a Catalunya serà complicat. El que ha quedat clar és que a les darreres eleccions espanyoles el més guapo de la pel·lícula va ser el PSC. Per tant, la proposta que fem nosaltres com a socialistes és el resultat del 23 de juliol, aquella proposta de passar pàgina a Catalunya, tirar endavant amb un projecte col·lectiu i millorar la societat oferint propostes de futur.
 
Parlant de futur polítiques de futur, com està el tema de les pensions a Espanya?
Cinc cèntims, un minut: La sostenibilitat del sistema de pensions a Espanya està garantida a curt, a mig i a llarg termini. Avui el poder adquisitiu sí o sí és llei  i per tant vinculat poder adquisitiu amb IPC, i per tant la gent que avui és pensionista ha d'estar tranquil·la, però a més a més, ha d'estar tranquil·la també els actuals treballadors. S'ha fet una reforma del sistema de protecció social, modernitzant el sistema i intentant resoldre aquelles situacions que  encara tenim com per exemple la bretxa de gènere. La reforma en pensions ha garantit que avui els treballadors joves, un jove de 25 anys, el dia de demà tingui una pensió justa i suficient, igual que la tenen avui els pensionistes. Aquesta és la feina, la seguretat i la tranquil·litat. L'objectiu personal i polític és que la gent estigui convençuda que el sistema és sostenible a llarg termini perquè hi ha les eines adequades per anar ajustant la mesura que es vagi pujant per exemple la despesa, que en el cas dels socialistes pensem que no és despesa, que és inversió. Aquesta reforma genera tranquil·litat, confiança i per tant garantia de present i de futur. Estan garantides, és a dir, és un sistema que està estable, que està allà, que no es tocarà.
 
I no caldrà ajustes, per exemple el tema IVA, el tema IRPF, algun tipus de reforma tributària perquè això està garantit?
No, és que avui per avui el sistema genera prou ingressos perquè aquest estigui garantit. És veritat que la totalitat dels ingressos abans es pagava tot amb cotitzacions. Totes les pensions estaven equilibrades amb les cotitzacions. Ara, això no serà així.  Mira si està garantit que a més a més hi ha una clàusula de la reforma que diu que si hi hagués una desviació de la despesa, automàticament s'obre un mecanisme de control. És a dir, la reforma té prou garanties perquè en el cas de desviació de la despesa es puguin adoptar mesures. No és una reforma estanca com era la del Partit Popular que retallava les pensions un 40% en 20 anys. Però aquí és molt important el mercat laboral. I fixa't, el mercat laboral ha donat ingressos,
 
D'aquests ingressos pel mercat laboral, per exemple, la gent que està fora, n'hi ha molta que voldria tornar, però no troba espai laboral, què li diem a aquesta gent?
Home, hi ha un programa de retorn, i és un programa que ja va implantar el ministre Escrivá quan ho era de Seguretat Social, que el que pretenia era que la gent que ha marxat pugui tornar aquí amb un contracte laboral i amb una estabilitat. Hauríem de mirar aquestes dades perquè realment estan donant els seus fruits. És a dir, el govern espanyol ha posat mecanismes perquè la gent retorni o, per exemple, la gent que està percebent una prestació a fora l'estranger pugui continuar rebent una prestació en el sentit d'ajut econòmic, perquè estan en una situació precària. El que volem és que els que estan fora o tornin, si volen tornar; o tinguin la dignitat i la qualitat de vida que mereixen amb el suport del govern espanyol.

​Ara ha esclatat, de nou, un reguitzell d'escàndols al voltant d'operacions fosques, de temes d'espionatges, de temes de clavegueres de l'Estat, etc. Com explicar a la gent que hi ha una salut democràtica mentre un partit acusa l'altre de ser il·legítim, com és el cas del PP envers el PSOE, però a la vegada té escàndol rere escàndol de corrupció?
Jugar amb l'estabilitat democràtica d'un país és ser ignorant i es ir de regate corto. És a dir, a la batalla del dia a dia a qüestionar-lo absolutament de tot. Parlar d'un govern il·legítim quan parlem d'una moció de censura l'any 2018 és un error estratègic. Perquè què estàs fent? Estàs qüestionant els ciments de la pròpia democràcia i estàs posant en qüestió la credibilitat en el sistema per part de la ciutadania.
 
Una moció de censura que ve desencadenada per una condemna per corrupció.
D'un finançament il·legal del Partit Popular. Es que és molt gros això. El Partit Popular jo crec, sincerament, que no caldrà il·legalitzar-lo. O es refunden ells o desapareixeran. Perquè realment les seves bases estan trufades, no són bases sòlides. Estem parlant d'un Partit Popular que ha crescut amb la mentida, veurem si no és també amb l'extorsió, amb la utilització fraudulenta dels mecanismes democràtics i això més tard o més d'hora acaba abocant amb aquest Partit Popular a desaparèixer. I soc així de contundent. Tu no pots basar la teva oposició en mentides. El senyor Feijoó ha mentit. Ha mentit a la tribuna del Congrés, a la tribuna del Senat, davant de periodistes. Això és molt gros.
 
Però també és gros l'espionatge amb Pegasus al president Aragonès, i això ha succeït durant el govern de Pedro Sánchez.
 Doncs fins al final, haurem de saber la veritat. I això ho va dir ahir el portaveu socialista al Congrés, Patxi López, i també la portaveu del govern, Pilar Alegría. S'ha de conèixer les conseqüències de la realitat del que ha fet el Partit Popular i d'acord amb aquestes comissions d'investigació. És a dir, els fets que estan sortint ara estan demostrant que aquestes comissions amb les que ens vam comprometre per arribar a un acord d'investidura
eren correctes. En aquell moment, el Partit Popular se posa les mans a la cabeza. No, si no esbrines la veritat, la ciutadania li genera molta incertesa. I la incertesa és el pitjor que pots oferir per un ciutadà perquè no sap a què tenir-se. No ens hem d'oblidar de la màxima, i és que Espanya és dels països que té una democràcia plena, reconeguda per organismes internacionals, fins i tot. O sigui que no anem a qüestionar-lo tot. És una democràcia plena, però hi ha falles que s'han de resoldre.
 
Hi ha falles importants, Mercè. També haurem de reconèixer temes com l'espionatge o la infiltració d'agents de la policia en organitzacions civils que no tenen cap tipus delinqüencial. Fins al final vol dir que hi ha irresponsables d'una banda i de l'altra, no?
Bé, haurem de veure. Jo crec que no ens hem d'avançar ni especular. Hem de veure sobre els fets certs què ha passat i, evidentment, prendre mesures, com no pot ser d'una altra manera.
 
No pot ser que hi ha un canvi de govern, però encara continuen estratègies i actuacions que no estan dintre del que hauria de ser l'actuació d'un estat democràtic.
Esperem-nos als fets. No ens avancem. Mirem a veure què ha passat exactament i llavors jutgem. Perquè, si no, comencem a especular i això també és negatiu per a la democràcia. Jo crec que és important que coneixent els fets que s'estan coneixent, que s'investiguin. Al Congrés hi ha una comissió d'investigació i que arrel d'això es prenguin les mesures que calguin. I, evidentment, depurar responsabilitats si calguessin només faltaria.

La diputada Mercè Perea i el cap de política de RAB Ràdio durant l'entrevista/ RAB Ràdio

Ara que parlàvem també del president Aragonès, Com està aquesta relació entre el govern espanyol i el govern català?
Jo crec que les relacions govern de l'estat i govern de la Generalitat són bones. S'està treballant amb Rodalies, s'està treballant amb la llei de vivenda també, s'està treballant... Vull dir, estem treballant per sota del soroll. S'està treballant entre els governs i aquest és el sistema.
 
 I entre el govern i Junts? Perquè des d'aquí es parla molt de desconfiança
 Junts és un partit polític i ell s'entén amb el partit polític que és el PSOE, no amb el govern espanyol. I els partits polítics han d'arribar a la confiança que tu respectaràs els acords al que has arribat amb mi. És que les desconfiances es fan fent pas a pas. És a dir, jo crec que vam arribar a un acord d'investidura-legislatura amb un passar pàgina amb la llei d'amnistia. Això està caminant. També s'ha de deixar els acords que vagin donant els seus fruits. Jo crec que no ens hem de precipitar. Tot just vam tenir govern fa dos mesos. Calma. Calma, perquè si ens precipitem les coses no surten i acabes enredant-te en el regate corto. S'han de parlar molt les coses, per això els socialistes fem-nos gala, parlem, som molt pesats, parlem, parlem, parlem, i arribem a punts de trobada.  Junts o Esquerra no volien parlar de qüestions que afectaven a tot l'Estat espanyol i ara entren aquestes polítiques, com la pujada de les pensions, el transport gratuït, la baixada de l'IVA de l'oli, per exemple. Tots aquells ítems que ens afecten a nivell d'inflació, perquè la ciutadania, justament, no pateixi tant, fan no res, no volien ni parlar-ne d'aquestes coses. Ara entren a parlar. Per tant, aquest és un pas positiu. Hi ha límits, com no pot ser d'una altra manera. Però jo penso que no és en termes negatius, sinó en termes positius. La Constitució ens dona un marc d'enteniment, i això és amb el que ens hem de basar.
 
La Constitució s'hauria de poder reformar, retocar...
Segurament hi haurien coses que hauríem de mirar, per exemple, a l'article 49, que podrem haver fet ja el 2021. Hauríem d'anar treballant aquestes coses i plantejant-se si realment la relació entre comunitats autònomes, govern espanyol i administracions locals no podria ser més àgil en temes de migració, que ens permeti una acollida més ràpida, o en temes de violència de gènere. No pot ser que tinguem una xacra com ara que estem patint i que no ens acabem d'ensortir. I aquestes relacions han de ser molt més eficaces i efectives, i això és el que ens hauria de preocupar.
 
Vostè és de l'Hospitalet de Llobregat, pot ser una de les ciutats més diverses demogràficament de Catalunya, amb una tasa de migració molt alta. Relacionar migració i delinqüència, o relaciona aquestes persones que arriben...
​És un error. Entres en el marc mental de l'ultradreta. Jo crec que, de base, estàs posant a sobre de la taula un fet que tampoc no és cert, i això s'ha de combatre. Sí, la delinqüència és delinqüència i n'hi ha de tota mena, només faltaria, no? I la Constitució ho diu molt clar, no es pot discriminar  ni per raó d'edat, ni d'origen.
 
Ni de sexe.
Això és. Per tant, està molt clar.

Recupera l'entrevista sencera: 

Comencem amb una mena de pedagogia per a la gent que està fora. Què és la Comissió d'Acció Exterior que vostè presideix?
La feina del Parlament de Catalunya, com tots els parlaments del món, va més enllà del ple de cada quinze dies, Les comissions fan una feina de control i seguiment de les polítiques del govern. Ara bé, hi ha una característica que fa una mica especial el Parlament de Catalunya, i és que, com sabeu, l'acció exterior de Catalunya ha estat sempre apuntada, vigilada, sancionada per l'estat espanyol. Per tant, és una comissió que no és natural en el sentit que ha de lluitar per ser; perquè, en certa manera, ens anticipa com a estat, però no ho som encara. És un espai on es noten molt les diferències en els grups polítics, entre aquells que creuen que, efectivament, Catalunya ha de tenir una acció exterior, com qualsevol país del món, i d'altres que creuen que no.


Aquesta particularitat es va notar molt més després de l'1 d'octubre, sobretot amb l'aplicació del 155. Quin és el diagnòstic en fa avui? Ja hem superat aquest escull?
Com deia Kapuściński, encara hi ha una cosa pitjor que la censura, que és l'autocensura. És el resultat d'aquesta censura, d'aquesta repressió, i és quan el periodista ja no escriu segons què o ja no fa segons què, pensant "que no em castiguin". L'acció exterior de Catalunya està una mica aquí en aquests moments. Ha patit una repressió molt forta, hi ha molta gent imputada, tantíssima gent vinculada directa o indirectament a la Conselleria, que encara estan en processos judicials molt greus. Quan dic molt greus és perquè no només hi ha la pena de presó, sinó que hi ha la pena de ruïna. Quan el Tribunal de Comptes et persegueix, poca broma. I La nostra lluita és dir no; és que fins i tot des d'una perspectiva constitucional espanyola és perfectament lícita l'acció exterior. Per tant, no tingueu cap mena de complex. No feu aquest gest d'autocensura. Sigueu desacomplexadament actius en l'acció exterior. I en aquesta pugna i en aquesta dialèctica és on jo crec que Esquerra i Junts hem patit tant que fins i tot vam abandonar el govern, perquè un dels aspectes importants també era aquesta falta de determinació a l'exterior.


Però era un Departament que estava en mans de Junts, no?
Estava en mans de Junts, efectivament, però si tens un president del Govern que ha pactat no fer res que pugui ser considerat que va en contra de l'ordenament constitucional espanyol és molt difícil fer segons què i, per tant, tot el reconeixement a la feina que va fer la consellera Victòria Alsina, però és evident que es feia amb una màniga a l'esquena. La nostra lluita, doncs, la meva en particular, a la presidència de la Comissió d'Exteriors, és actuar amb tota normalitat, amb tota legitimitat, amb tota la legalitat.
​

Des del Govern, el missatge és que en aquest moment tenim una salut de ferro en el tema de l'acció exterior. Hem obert 21 delegacions, estem presents en més de 70 països, etc. Teniu aquesta sensació o hi ha més relat polític que de acció real?
L'estat espanyol actualment està zero preocupat per l'acció exterior de Catalunya. I una feina de l'acció exterior de Catalunya és que l'estat espanyol estigui molt preocupat. Quan fas accions que el que fan és anticipar la teva posició d'estat, l'estat espanyol es posa nerviós. Es posa molt nerviós, es posa tan nerviós que ens persegueix com ens ha perseguit durant molt de temps. Per tant, si nosaltres ara portem un període d'un any llarg en el qual l'estat espanyol està tranquil.. No és només que estigui tranquil, és que acompanya la nostra acció exterior. Hem passat del boicot a l'acció exterior del president Torra o del president Puigdemont a què la diplomàcia espanyola acompanyi la consellera o el president de la Generalitat quan va a l'exterior, perquè han assumit, i és una part que a nosaltres ens incomoda, que van en representació d'una comunitat autònoma.


Però també es podria dir que és part d'una bona entesa entre governs, fruit de negociar, d'intentar rebaixar tensions...
Aquesta és la seva visió. Nosaltres no la compartim i tenim molt clar que l'acció exterior de Catalunya és la que ens ha d'anticipar com a estat, que s'ha de fonamentar molt en la societat civil organitzada. A Catalunya hi ha un desavantatge molt gran, que som una societat sense estat, però tenim alhora un avantatge molt gran: una capacitat des de la societat civil organitzada de fer una feina de substitució molt gran. Per exemple, tota la trajectòria de Fèlix Martí és la d'un diplomàtic català sense estat, arribant fins als espais de coordinació més alts de la Unesco. Però això ho va fer sense obediència espanyola i amb la profunda incomoditat de la missió espanyola a la Unesco i de molts diplomàtics espanyols que estan en contra de la seva actuació. Nosaltres hem d'agafar aquest fil. Nosaltres hem de continuar aquest fil. És molt important que nosaltres no projectem a l'exterior que som una acció exterior subsidiària de l'estat espanyol, perquè no ho som. Som una acció exterior nacional i volem ser estatals.
​

Enguany s'esgotarà el mandat del president Aragonès. Quin balanç podeu fer d'aquest govern que ha estat mig compartit amb vosaltres en termes d’acció exterior?
Jo estic donant una visió de part, per tant, la visió de junts. Però jo crec que ens hem de retrobar amb una visió que no és de part, que és la de l'1 d'octubre. Quina és? Que junts podem fer coses molt grans, no junts al partit, junts el país, junts a la societat. Quan algú s'autocensura o s'autolimita, és molt difícil que puguem avançar junts. Jo estic molt content de coses que s'han fet al Parlament. Puc fer un balanç, ara mateix. Aquests dies, es commemora el primer any de la Massacre de Juliaca al Perú, on morien 18 civils i prop de 200 persones ferides. I el Parlament de Catalunya és l'únic parlament europeu que ha enviat una delegació de diputats. Vam participar, vam fer un informe i ara ho farem arribar a totes les instàncies nacionals i internacionals que ens semblin pertinents. Per tant, aquesta perspectiva de drets humans en la seva dimensió individual i col·lectiva ha amarat tota l'acció de la Comissió d'Acció Exterior. Jo, com a ciutadà, però també com a polític que participa en una opció independentista, crec que la millor lliçó que poden treure és que dividits no ens en sortirem, que hem de tornar a la unitat i no ens podem permetre que Pedro Sánchez pugui anar pel món dient que ha pacificat Catalunya i que això era un conflicte entre catalans.


Vostè creu que és possible recosir ferides i baixar aquesta tensió entre els partits independentistes?
Dues coses sobre això. La primera, no perdem de vista que aquest és un dels efectes de la repressió. Quan fa molts anys el que havia estat el màxim dirigent del grup Prisa va dir aplicarien els 155, enviarien els líders a la presó, i així ens oblidaríem de parlar d'independència, perquè el que faríem és parlar d'alliberar els presos polítics... Aquesta voluntat de divisió de la repressió, ja ha estat i ha funcionat. Per tant, tots hem de fer autocrítica. Però jo també demano una segona autocrítica, que és dir, els independentistes, estem d'acord que la independència és el millor projecte per al conjunt de la societat catalana? Hem arribat un moment que hem acceptat que hi ha una majoria de diputats independentistes que han votat independència i que el relat en els partits polítics, en la societat catalana i en bona part dels mitjans de comunicació generalistes és que la independència no és possible. Perdó? Explica-m'ho això. Perquè en termes estrictament democràtics és una contradicció i és una perversió del sistema. I al final sempre acabes anant a petar al mateix lloc per la repressió. Perquè l'estat exerceix una repressió molt bèstia i la gent no té ganes de patir-la. Doncs jo crec que  un dels aprenentatges més importants  de l'1 d'octubre és aguantar un nivell de repressió altíssim, fins i tot físic, per aconseguir la llibertat. I amb un paternalisme molt malentès dels dirigents polítics d'aquell moment –i jo ho entenc, perquè em poso la seva pell– es va decidir tirar enrere. La solució és continuar tirant enrere? No. Aprendre la lliçó vol dir que ho hem de fer junts, ho hem de fer bé i hem d'arribar fins al final.
​

Mira l'entrevista sencera