Francesc de Dalmases

"La missió de l'acció exterior de Catalunya és que l'Estat espanyol estigui molt preocupat"

El diputat de Junts per Catalunya Francesc de Dalmases és el president de la Comissió d'Acció Exterior al Parlament. En aquesta entrevista al programa "Poc ens passa" explica la seva visió de la legislatura i fa una valoració de la feina del departament d'Acció Exterior.  

El diputat Francesc de Dalmases / Foto: RAB Ràdio

Comencem amb una mena de pedagogia per a la gent que està fora. Què és la Comissió d'Acció Exterior que vostè presideix?
La feina del Parlament de Catalunya, com tots els parlaments del món, va més enllà del ple de cada quinze dies, Les comissions fan una feina de control i seguiment de les polítiques del govern. Ara bé, hi ha una característica que fa una mica especial el Parlament de Catalunya, i és que, com sabeu, l'acció exterior de Catalunya ha estat sempre apuntada, vigilada, sancionada per l'estat espanyol. Per tant, és una comissió que no és natural en el sentit que ha de lluitar per ser; perquè, en certa manera, ens anticipa com a estat, però no ho som encara. És un espai on es noten molt les diferències en els grups polítics, entre aquells que creuen que, efectivament, Catalunya ha de tenir una acció exterior, com qualsevol país del món, i d'altres que creuen que no.


Aquesta particularitat es va notar molt més després de l'1 d'octubre, sobretot amb l'aplicació del 155. Quin és el diagnòstic en fa avui? Ja hem superat aquest escull?
Com deia Kapuściński, encara hi ha una cosa pitjor que la censura, que és l'autocensura. És el resultat d'aquesta censura, d'aquesta repressió, i és quan el periodista ja no escriu segons què o ja no fa segons què, pensant "que no em castiguin". L'acció exterior de Catalunya està una mica aquí en aquests moments. Ha patit una repressió molt forta, hi ha molta gent imputada, tantíssima gent vinculada directa o indirectament a la Conselleria, que encara estan en processos judicials molt greus. Quan dic molt greus és perquè no només hi ha la pena de presó, sinó que hi ha la pena de ruïna. Quan el Tribunal de Comptes et persegueix, poca broma. I La nostra lluita és dir no; és que fins i tot des d'una perspectiva constitucional espanyola és perfectament lícita l'acció exterior. Per tant, no tingueu cap mena de complex. No feu aquest gest d'autocensura. Sigueu desacomplexadament actius en l'acció exterior. I en aquesta pugna i en aquesta dialèctica és on jo crec que Esquerra i Junts hem patit tant que fins i tot vam abandonar el govern, perquè un dels aspectes importants també era aquesta falta de determinació a l'exterior.


Però era un Departament que estava en mans de Junts, no?
Estava en mans de Junts, efectivament, però si tens un president del Govern que ha pactat no fer res que pugui ser considerat que va en contra de l'ordenament constitucional espanyol és molt difícil fer segons què i, per tant, tot el reconeixement a la feina que va fer la consellera Victòria Alsina, però és evident que es feia amb una màniga a l'esquena. La nostra lluita, doncs, la meva en particular, a la presidència de la Comissió d'Exteriors, és actuar amb tota normalitat, amb tota legitimitat, amb tota la legalitat.
​

"La feina de l'acció exterior de Catalunya
és fer que l'estat espanyol estigui preocupat"

Des del Govern, el missatge és que en aquest moment tenim una salut de ferro en el tema de l'acció exterior. Hem obert 21 delegacions, estem presents en més de 70 països, etc. Teniu aquesta sensació o hi ha més relat polític que de acció real?
L'estat espanyol actualment està zero preocupat per l'acció exterior de Catalunya. I una feina de l'acció exterior de Catalunya és que l'estat espanyol estigui molt preocupat. Quan fas accions que el que fan és anticipar la teva posició d'estat, l'estat espanyol es posa nerviós. Es posa molt nerviós, es posa tan nerviós que ens persegueix com ens ha perseguit durant molt de temps. Per tant, si nosaltres ara portem un període d'un any llarg en el qual l'estat espanyol està tranquil.. No és només que estigui tranquil, és que acompanya la nostra acció exterior. Hem passat del boicot a l'acció exterior del president Torra o del president Puigdemont a què la diplomàcia espanyola acompanyi la consellera o el president de la Generalitat quan va a l'exterior, perquè han assumit, i és una part que a nosaltres ens incomoda, que van en representació d'una comunitat autònoma.


Però també es podria dir que és part d'una bona entesa entre governs, fruit de negociar, d'intentar rebaixar tensions...
Aquesta és la seva visió. Nosaltres no la compartim i tenim molt clar que l'acció exterior de Catalunya és la que ens ha d'anticipar com a estat, que s'ha de fonamentar molt en la societat civil organitzada. A Catalunya hi ha un desavantatge molt gran, que som una societat sense estat, però tenim alhora un avantatge molt gran: una capacitat des de la societat civil organitzada de fer una feina de substitució molt gran. Per exemple, tota la trajectòria de Fèlix Martí és la d'un diplomàtic català sense estat, arribant fins als espais de coordinació més alts de la Unesco. Però això ho va fer sense obediència espanyola i amb la profunda incomoditat de la missió espanyola a la Unesco i de molts diplomàtics espanyols que estan en contra de la seva actuació. Nosaltres hem d'agafar aquest fil. Nosaltres hem de continuar aquest fil. És molt important que nosaltres no projectem a l'exterior que som una acció exterior subsidiària de l'estat espanyol, perquè no ho som. Som una acció exterior nacional i volem ser estatals.
​

El diputat Francesc de Dalmases a l'estudi de RAB Ràdio / Foto: RAB Ràdio

Enguany s'esgotarà el mandat del president Aragonès. Quin balanç podeu fer d'aquest govern que ha estat mig compartit amb vosaltres en termes d’acció exterior?
Jo estic donant una visió de part, per tant, la visió de junts. Però jo crec que ens hem de retrobar amb una visió que no és de part, que és la de l'1 d'octubre. Quina és? Que junts podem fer coses molt grans, no junts al partit, junts el país, junts a la societat. Quan algú s'autocensura o s'autolimita, és molt difícil que puguem avançar junts. Jo estic molt content de coses que s'han fet al Parlament. Puc fer un balanç, ara mateix. Aquests dies, es commemora el primer any de la Massacre de Juliaca al Perú, on morien 18 civils i prop de 200 persones ferides. I el Parlament de Catalunya és l'únic parlament europeu que ha enviat una delegació de diputats. Vam participar, vam fer un informe i ara ho farem arribar a totes les instàncies nacionals i internacionals que ens semblin pertinents. Per tant, aquesta perspectiva de drets humans en la seva dimensió individual i col·lectiva ha amarat tota l'acció de la Comissió d'Acció Exterior. Jo, com a ciutadà, però també com a polític que participa en una opció independentista, crec que la millor lliçó que poden treure és que dividits no ens en sortirem, que hem de tornar a la unitat i no ens podem permetre que Pedro Sánchez pugui anar pel món dient que ha pacificat Catalunya i que això era un conflicte entre catalans.


Vostè creu que és possible recosir ferides i baixar aquesta tensió entre els partits independentistes?
Dues coses sobre això. La primera, no perdem de vista que aquest és un dels efectes de la repressió. Quan fa molts anys el que havia estat el màxim dirigent del grup Prisa va dir aplicarien els 155, enviarien els líders a la presó, i així ens oblidaríem de parlar d'independència, perquè el que faríem és parlar d'alliberar els presos polítics... Aquesta voluntat de divisió de la repressió, ja ha estat i ha funcionat. Per tant, tots hem de fer autocrítica. Però jo també demano una segona autocrítica, que és dir, els independentistes, estem d'acord que la independència és el millor projecte per al conjunt de la societat catalana? Hem arribat un moment que hem acceptat que hi ha una majoria de diputats independentistes que han votat independència i que el relat en els partits polítics, en la societat catalana i en bona part dels mitjans de comunicació generalistes és que la independència no és possible. Perdó? Explica-m'ho això. Perquè en termes estrictament democràtics és una contradicció i és una perversió del sistema. I al final sempre acabes anant a petar al mateix lloc per la repressió. Perquè l'estat exerceix una repressió molt bèstia i la gent no té ganes de patir-la. Doncs jo crec que  un dels aprenentatges més importants  de l'1 d'octubre és aguantar un nivell de repressió altíssim, fins i tot físic, per aconseguir la llibertat. I amb un paternalisme molt malentès dels dirigents polítics d'aquell moment –i jo ho entenc, perquè em poso la seva pell– es va decidir tirar enrere. La solució és continuar tirant enrere? No. Aprendre la lliçó vol dir que ho hem de fer junts, ho hem de fer bé i hem d'arribar fins al final.
​

Mira l'entrevista sencera