Com és viu el retorn a Catalunya després de 35 anys vivint a Luxemburg? Ho explica el Josep Maria Cerdà

"Hi ha un procés de dol quan decideixes tornar a viure a Catalunya després de molts anys"
​

​El Josep Maria Cerdà, un aventurer català i dels primers socis del Centre Català de Luxemburg. Ens explica com ha estat el procés de reinstal·lació a Catalunya després de viure 37 anys a l’exterior. D’altra banda, també ens explica que està molt involucrat en temes de protecció a la biodiversitat.

Quins són els passos que cal tenir en compte quan tornes a Catalunya, en aquest cas des de Luxemburg, sobretot per un jubilat que ha estat cotitzant a Luxemburg i s'instal·la una altra vegada a Catalunya i quins passos ha de fer amb la Seguretat Social?
Uf, a veure, el procés de fer una mudança internacional quan has viscut tants i tants anys, més de la meitat de la teva vida, fora, no és fàcil. Al cap de 37 anys, com has dit, tu ja no ets de Catalunya, ets més de Luxemburg que no pas d'allà baix. Les coses allà baix, de Catalunya, han canviat molt. És clar que no has perdut completament el contacte, ni molt menys, perquè tens la família, en el nostre cas, el del meu dona i jo, i tenim els fills, i bé, no és que canviïm de planet, ni molt menys, però el que sí cal tenir en compte és que una mudança d'aquestes característiques sembla ser que és una de les tres causes principals d'estrès. La primera és la separació d'un ésser estimat, l'altra és la mort o desaparició d'un ésser estimat, i en tot allò ve una mudança. Aleshores, sí, hi ha un dol, hi ha una tristesa per la quantitat de coses que deixes, i també, per altra banda, estàs engrescat per que és una opció que es presto lliurement, i que vas a viure en un lloc que tu has decidit anar-hi, que estaràs a prop de la família més propera... Hi ha el dobre fil. Òbviament, la segona part guanya la primera, però, repeteixo, no és tan fàcil com sembla, és molt curiós. Després, a part del dol, hi ha tota la burocràcia, això és tremendo. 


És interessant això que ens expliques de tot el procés aquest de dol, perquè és una cosa que quan estàs fora no t'ho planteges, però és veritat que quan tornes deixes moltes coses enrere, deixes un munt de vivències, un munt de gent, i deu ser complicat. I això que deies dels processos administratiu, Josep Maria, què és el que hem de tenir en compte, els que volem de tornar?
Tot. Jo un moment donat, com que soc una persona organitzada, no ho era, però la feina m'ho ha ensenyat a ser-ho, recordo que tenia en un moment donat uns 30 expedients  dministratius, purament administratius oberts a Luxemburg i altres camps a Catalunya. Alguns molt fàcils, d'altres no tant. I bé, doncs, pensa que és fer càbula rasa de tot el que has viscut. Jo tinc la imatge molt present, jo quan vaig veure la casa on vivíem, completament buida, i és una imatge que s'acaben els d'allonses eternes. I, hòstia, i, bueno, doncs, jo què sé, a veure, qualsevol que pugui explicar. Clar, tu has de donar de baixa de tot el que tens aquí a Luxemburg, els subministres, els serveis, i donar-te d'alta a Catalunya. A Catalunya la burocràcia és més complicada que a Luxemburg. A Catalunya, després del Covid he notat que la cosa ha canviat molt. Vull dir, no pots fer, ho has de fer tot a distància, a través de pàgines web, demanant cites prèvies i tal. Que a mi ja m'està bé. Vull dir, agraeixo que, vivint en un lloc com Camprodon, no hagis de desplaçar-te a Girona o Barcelona per fer segons què. El problema que he constatat és que hi ha un problema de disseny de pàgines web molt bèstia. Si la pàgina web del servei que necessites està ben feta, els tràmits poden ser molt àgils i ràpids. Quan no és així, pot ser un malson. Nosaltres, per exemple, tonteries com ara, i a la meva dona, que treballava al sector privat a Luxemburg, la seguretat social espanyola, a través de les pàgines web va ser un calvari. Matricular el potx a Espanya va ser un altre cacau. Una petita anècdota, simplement ho havies de fer cita prèvia a la direcció general de tràfic a Girona i no et donaven hora. No hi havia hora, però no et deien d'aquí tres o sis mesos. Simplement no hi ha hora. Sortosament, el tenir més de 65 anys no calia això. Vaig haver d'anar nosaltres mateixos a la direcció general de tràfic a Girona per fer el tràmit. Faltaven el típic paper que vaig poder trobar al cotxe. És complicat. Jo crec que he treballat durant dos mesos i no he tingut temps per fer-ho. Ara ja està tot arreglat. La qüestió impositiva també té la seva gràcia. Tots els ingressos que tenim, pensions i tal, estan generats a Luxemburg. Amb el qual s'aplica el doble conveni d'imposició. Hem de fer declaració a Luxemburg i hem de fer declaració a Espanya. A l'any que ve, quan ja serem fiscalment en residents a l'estat espanyol, ja veurem. És una cosa que encara me l'heu d'acabar d'estudiar. Sortosament, que t'han dit que et lliura els jubilats. Estudia que així m'hauràs de passar els apunts per quan em toquin a mi que aquesta és la idea.
​

​"He cooperat i treballat a ONG a l'Índia, Sri Lanka i el meu darrer viatge a estat a Eslovàquia seguint a la població de llops"
​

​Deixant tot a la banda el tema de la paperassa i temes administratius, d'ençà que t'has jubilat, a què t'has dedicat? Jo sé que has anat a empaitar llops, a comptar goril·les, a salvar tortugues, has anat a fer infraestructures o controlar projectes al Tíbet. 
Bé, jo vaig tenir la sort de poder-me jubilar aviat, concretament als 58 anys. Me'n recordo que el meu director va dir on vas tan jove jubilant-te, perdràs un munt de calés. Escolta, no surten els números. Amb els calés que guanyaré jo de la pensió, el meu fill viu a Barcelona durant quatre mesos. El tio va dir, el meu fill viu a Barcelona durant quatre mesos. De vegades perdem el sentit de la realitat en les institucions europees i a Luxemburg en general. Aleshores vaig fer aquest pas perquè volia fer el que m'agradava. El meu recorregut professional ja havia acabat per a mi, perquè a mi de que vas anant ascendint, el treball cada vegada és més burocràcia i menys treball de camp. El meu recorregut professional era la cooperació al desenvolupament amb els països en desenvolupament i tot el que és la qüestió de medi ambient i animals, el que se'n diu avui dia biodiversitat. Aleshores, he conreat la basada no governamental d'aquests dos interessos que m'han donat. El meu recorregut professional és la cooperació al desenvolupament i treballat amb un parell d'ONGs, amb missions a la Índia i Sri Lanka, una amb més llarg termini, que encara estic cooperant ara, que és l'ajut als tibetans a l'exili al nord de la Índia i al Nepal. El meu recorregut professional és la cooperació amb els països a nivell, repeteixo, professional. Els meus coneixements els aplico a ajudar amb aquesta petita boneja que fa un treball admirable amb els tibetans aquests que viuen una situació humana complicada com tots els refugiats. El meu recorregut professional és la cooperació amb els països a la Xina, al continent on me sento més bé. He fet voluntariat amb les tortugues marines a Cabo Verde, he fet voluntariat amb els elefants del desert a Namíbia i una població relicta de goril·les i una població de la Xina que és la més bèstia de totes les que he viscut. Ja específicament a Europa, faig el seguiment del llop aquí a Catalunya, el monitoratge i seguiment de la progressió de bultó negre. De fet, ara s'ha acabat, perquè al final la ONG que ho feia ja no s'hi dedica perquè no s'hi dedica. També la de l'Os Bru al Pirineu amb el projecte de Piros Life que la Generalitat va fer el seu seguiment. I també des del 2017, pràcticament cada any excepte l'època del Covid, el seguiment de la població de llops als tatres baixos d'Eslovàquia, d'on acabo de venir fa quatre dies.

Em sembla espectacular la quantitat de llocs que has estat, la quantitat de coses que has fet. I m'agradaria preguntar-te, però per què recomanaries a la gent que faci aquest tipus de voluntariat o que segueixi el que has estat tu fent durant tot aquest temps?
​A veure, jo no el recomano específicament voluntariat. Jo el que recomano és que la gent, si pot, que això ja és un gran parèntesi, faci el que li agradi fer en aquesta vida. Aleshores, jo vaig tenir la sort de poder-ho fer i per això em vaig jubilar d'una manera, diguem-ne, prematura, als 50 anys. Jubilar-te implica que potser per primera vegada la teva vida ets tu i només tu amb el teu destí. És a dir, quan tu treballes, tens una rutina que és sempre la teva vida. El dissabte anem a fer les compres i els recadus urgents i el diumenge és el dia de l'esbarjo i el dilluns torna a començar. Quan està el jubilat,  tens davant una pàgina en blanc que ets tu qui l'ha d'omplir. Si no ho tens clar, els dies poden ser molt plans. Els dies tenen 24 hores. La setmana té 7 dies. Si no tens un plan, et pots perdre. Al mig d'aquestes pàgines en blanc. Aleshores, repeteixo, jo recomano que la gent foti el que vulgui. Jo tinc amics que els han jubilat i que s'ho passen una mica malament, perquè no saben com omplir els dies. Jo, al contrari, m'hauria de demanar una pròrroga i tindré 20 anys més per poder fer les coses que em queden per fer.