Què es cou pels passadissos del Parlament Europeu? Ho respon el Jaume Duch, el seu portaveu

​​"Brussel·les no és una institució, és un lloc en el qual les institucions prenen decisions"

El proper 9 de juny hi haurà eleccions europees, i per això, el Germà Capdevila, director de RAB Ràdio ha viatjat a Brussel·les, Bèlgica. Des d'allà ha pogut conversar sense presses amb el català que més coneix els passadissos del Parlament Europeu, el seu portaveu Jaume Duch. ​

Segurament ets dels catalans què més sap com funcionen les institucions europees. Quant portes treballant aquí?
Jo porto aquí des de l'any 1987, és a dir, un any després que Espanya entrés a la Comunitat Europea. Vaig començar primer un any i mig, gairebé dos, com a assistent parlamentari, en aquell moment. Després de seguida es van convocar unes oposicions, les vaig passar, vaig tenir sort, van anar bé, i a partir del febrer del 1990, soc funcionari de la Unió Europea, i en aquest cas concret del Parlament Europeu. 


O sigui, estem parlant de més de 30 anys de funcionari. Ha canviat molt? 
Ha canviat moltíssim el Parlament, ha canviat moltíssim la pròpia Unió Europea, des del punt de vista polític, des del punt de vista geogràfic, amb totes les ampliacions. Com que vam començar, érem 15 països, ara som 27. Havíem sigut 28 abans del Brexit. Ha canviat la imatge i la visibilitat d'aquestes institucions. Jo treballo amb comunicació pràcticament des del principi. No té res a veure, diguem-ne, el que podíem fer fa 25 anys, i el que podem fer ara, o l'interès dels mitjans de comunicació ara, amb el que era el cas quan jo vaig començar.


És una feina de moltes pressions creuades dels grups polítics, o és una feina més professional i tècnica?
És una feina bastant professional si saps on hi ha les línies vermelles. És a dir, si saps on has de parar. Si entens que la teva feina, per molt que tu siguis el portaveu de la institució, en el fons ha de ser una feina tirana tècnica. No pot ser política, perquè els polítics són els diputats. És la gent que ha estat escollida, els diputats que han estat escollits per la ciutadania. S'ha de donar suport a aquests diputats, començant per la presidenta i acabant per tots els altres grups parlamentaris, però també amb la comunicació institucional, la comunicació que no està lligada en el dia a dia polític, sinó que, d'alguna manera, el que ha de fer és ajudar la gent a entendre  què fa el Parlament Europeu, per què serveix, i, sobretot, quines decisions s'està prenent, i quines conseqüències aquestes decisions tenen per la vida de la gent.


S'ha d'explicar això a un continent sense ser amb 24 llengües diferents, no? Quin equip t'ajuda a tirar endavant?
És un equip bastant gran, precisament pel tema del multilingüisme. És a dir, si jo treballés a la Comissió Europea o al Consell d'Europa, doncs pots treballar amb dos o tres idiomes. En el Parlament Europeu has de treballar com a mínim amb 24, perquè, en realitat, nosaltres treballem amb els 24 idiomes oficials, i amb comunicació, també, moltíssimes coses en català. Tenim una oficina a Barcelona, i aquesta oficina, lògicament, treballa fonamentalment en català. Per tant, és un idioma més del que és el llistat d'idiomes en els quals el Parlament comunica. Però, efectivament, necessitem més gent, perquè no es tracta tant de traduir textos, perquè després, al final, tot això existeixi en altres idiomes. El que necessitem són gent que pugui treballar amb la premsa i amb la ciutadania directament en el seu idioma. És a dir, necessitem nacionals d'aquest idioma. Per tant, a vegades, on podríem tenir una persona,  n'acabem tenint 23 o 24, perquè necessitem cobrir tot això.


Com ha canviat la teva feina amb la irrupció de tots aquests nous canals, xarxes socials, gent que fa streams i que, de vegades, té més impacte que un mitjà tradicional? M'imagino, a finals del 80, parlaríem de diaris, agències de notícies, ràdios i poca cosa més, ara això està atomitzat, no?
Ha canviat moltíssim des de dos punts de vista. Un, des del punt de vista de les coses que nosaltres mateixos podem fer. Quan jo vaig arribar, recordo que cada un cop al mes fèiem un diari de quatre pàgines, que encara m'hi veig retallant la notícia i enganxant-la,
i després això arribava a les cases de qui s'hagués subscrit al cap de jo què sé, d'una, de dues o de tres setmanes. I, igual que recordo, passar hores davant de la màquina del fax per enviar el comunicat als periodistes, un per un. De tot això, ara, quan ho expliques, la gent se n'enriu. Els joves, això, ni tan sols ho imaginen. Ara podem fer moltes coses nosaltres mateixos.Podem estar molt presents a les xarxes socials, i ho fem. Tenim una galàxia de pàgines web que probablement està entre les més grans del món, també amb 24 allomes, però el fonamental, aquí, de la teva pregunta, és que, efectivament, també ens hem hagut d'adaptar a la manera en què canvia la comunicació. Aquí fa anys, nosaltres només treballàvem amb els periodistes. Recordo que fa uns 10 anys,
més o menys, va venir la discussió sobre els bloggers. Hem d'acceptar els bloggers en una institució, són periodistes, no són periodistes, i els periodistes ens deien, no, no, els bloggers no són periodistes. No els hi podeu donar els mateixos drets que tenim nosaltres, els homes periodistes. Molt bé, ara ja ningú parla dels bloggers, però ara hi ha els content creators, hi ha els influencers, hi ha les celebrities, i tota aquesta gent, és veritat, que en el món actual, funcionen com a multiplicadors, moltes vegades, més potents que els propis periodistes. I, efectivament, hi ha molta gent a la Unió Europea, fonamentalment jove, però no només fonamentalment jove, que ja no consumeixen els mitjans de comunicació tradicionals, que ja no veuen la televisió, que no escolten les notícies, que no es compren un diari, fins i tot que no van a les pàgines web dels diaris, sinó que la informació i la desinformació, tot els hi arriba via les seves plataformes, via les xarxes socials, via els canals de missatgeria, i aquí també ens hem d'adaptar, i ja fa un cert temps que hem obert les portes dels influencers, els convidem, no els confonem amb els periodistes, però els convidem, els ajudem a entendre com funciona el Parlament Europeu, els animem a que aquells mateixos facin la seva feina des d'aquí, i és veritat, jo aquest matí, curiosament, he estat amb un grup d'influencers italià, una d'aquestes influencers, que per cert és la filla de Leros Ramazzotti, que té un canal a TikTok que veuen un milió i mig de persones, aquesta noia ha estat produint contingut diverses vegades avui, doncs probablement ha fet més feina amb tots els respectes que no sé quants periodistes.


Clar, segurament és un canvi al que ens hem d'acostumar en tots els àmbits. M'agradaria parlar un moment a l'hora de comunicar la feina del Parlament Europeu. De vegades veiem que hi ha opinió pública potser dels països fundadors,  que estan molt al dia del que passa aquí, del que fan, i altres països, com Espanya o com Europa de l'est, què costa més arribar a això? Que fins i tot veus que els governs, quan fan transposició, no ho expliquen, sinó que s'apunten la medalla d'aquesta nova legislació. Què hem de fer a nivell ja aquesta situació?
Aquesta situació existeix i, de fet, no sé si la diferència està entre ser un estat antic o un estat modern de la Unió Europea, perquè probablement un dels països en els quals la informació europea passa més dificultat és França. I França és un país fundador, i hauríem d'imaginar que a França tots els francesos han tingut tot el temps del món de sabentar-se de què és la Unió Europea i de com funciona la Unió Europea. I, en canvi, continuar sent un d'aquests països als quals els polítics tenen una tendència enorme a fer sempre la separació entre la política nacional i la política de la Unió Europea. És una situació tan típica i tan dolenta, des del punt de vista del que és la realitat, del que surt bé ho estem fent nosaltres i el que surt malament o les decisions que no ens agraden, aquestes les pren Europa, com si Europa fos un ovni que està volant per sobre teu. Quan evidentment, la situació és molt diferent. Les mateixes persones que diuen que això ho ha decidit Europa van prendre la decisió i després van tornar a agafar un tren i van tornar cap a París per dir que això ho ha decidit Europa. No, perdoni, això ho ha decidit vostè a Brussel·les. A Europa, si vol, a Brussel·les. Brussel·les no és una institució. Brussel·les és un lloc en el qual les institucions prenen decisions. I quines són aquestes institucions? El Consell de Ministres, és a dir, els ministres dels governs, els estats membres, que són els que després diuen que això és Brussel·les. I els que diuen que això és el Parlament Europeu, que aquests no diuen que això és Brussel·les, aquests el que volen és reivindicar la seva feina. Per tant, diuen que això ho han decidit en el Parlament Europeu. Però és veritat, hi ha molts països on encara això costa molt. Jo diria que aquí la diferència està entre els països, insisteixo, que intenten sempre separar la política europea de la política nacional i les decisions europees de les decisions nacionals. Hi ha països que també n'hi han, començant per Alemanya, en el qual ja han arribat a la conclusió lògica que tots els temes que tu puguis discutir, que tinguin un element polític, tenen una vessant nacional i una vessant europea. Si parles de medi ambient, si parles de migració, si parles d'igualtat de gènere, si parles de transport,
si parles de finançament, sempre hi haurà un costat nacional i un costat europeu. I si vols explicar bé les coses, què ha de tenir en compte les dues vessants.
 

La realitat europea, en la línia del que tu comentes, jo veig dues pulsions. Una que diu això ha arribat massa lluny i els estats han de recuperar una mica de sobirania, de competències, i està bé fins on hem arribat. I una pulsió, si vols, més federalista, de dir això ha de créixer, encara hem d'incorporar més països i continuar treballant amb un horitzó d'uns Estats Units d'Europa. On estem en aquests moments d'aquestes dues pulsions?
Doncs estem més en el segon que en el primer, perquè la realitat és molt tosuda. I la realitat és la que, d'alguna manera, fa que la integració europea continuï anant endavant, a vegades més ràpidament, a vegades més lentament, fins i tot, et diria, gairebé, en contra dels que no tenen més remei que acceptar-ho. I això ho hem vist aquests últims cinc anys, com a mínim en dues ocasions, de manera molt gràfica i també molt trista, una amb la pandèmia i l'altra amb la guerra a Ucraïna. El tracte de la Unió Europea no li dona competències a la Comissió Europea per posar en marxa una campanya de vaccinació, i en canvi tothom ens va vacunar la Unió Europea. Les dosis no portaven la bandera europea, però, bé, potser l'haurien hagut de dur. Aquesta no era una competència. La Unió Europea, les institucions, no tenen competència en política de sanitat, però va haver un moment en què els estats membres es van adonar que l'única manera de sortir-se'n era que això es fes a nivell europeu i no a nivell nacional. Per tant, van donar el mandat polític, i això es va fer. I, a més, no només es va fer, sinó que es va fer raonablement bé, i, d'alguna manera, també ha reforçat la visibilitat de la pròpia Unió Europea. El mateix amb la guerra ucraïna, la Unió Europea no estava preparada o no tenia competències per assumir 5 o 6 milions de refugiats ucrainesos que van haver de fugir del país en poques setmanes, o utilitzar diners del propi pressupost de la Unió Europea per comprar armament o munició per ajudar a Ucraïna a fer front a l'exèrcit rus, o tota una sèrie de mesures que, almenys fa uns pocs anys, ens haguessin semblat impossibles, i que ara, en canvi, ja assumim amb tota normalitat, o tornant amb el tema del Covid, el famós pla Next Generation, d'aquests 750.000 milions d'euros, que no s'han gastat tots, però que, per exemple, van ajudar que durant la pandèmia ningú se n'anés al carrer, ningú perdés la seva feina. Tots vam estar més o menys a casa durant un any i mig, però la gent no va perdre la feina. Perquè va haver una injecció econòmica molt important per part de la Unió Europea. Amb uns diners que venien del deute, de mutualitzar un deute, una cosa que no pot ser més federal, no hi ha res més federal en aquesta vida, que els estats membres acceptin que la Unió com a tal sigui qui demana un préstec i qui després té que pagar els interessos d'aquest préstec. I això no només es va fer, sinó que, com que ja s'ha fet una vegada, no és que faci falta. 


I aquesta realitat. No sé si estàs d'acord que el Brexit i com ha anat tot això, d'alguna manera, ha diluït un euroscepticisme que abans aquí te'l trobaves molt més, no? Veies molt més grups que treballaven per sortir o per desfer, això, d'alguna manera, veient com ha anat el Brexit, creus que s'ha diluït bastant?
S'ha diluït la fórmula, perquè la major part de partits, en general, va estar en els extrems, l'extrem dret i l'extrem esquerre. Els partits que durant molts anys propugnaven sortir de la Unió Europea, molts d'ells han hagut la canviada de recepta, perquè la gent no vol sortir de la Unió Europea. I totes les enquestes et diuen que a la Unió Europea et poden agradar més o menys, tindràs la bandera europea a casa o no, això estava molt bé pels europeistes, com jo, perquè ha estat la major part de la població. En aquest moment, el que té és una relació amb la Unió Europea utilitària. La Unió Europea em serveix, la Unió Europea és un paraigües, i, a més, plou. I, per tant, a mi, que aquest paraigües existeixi i que estigui obert ja em va bé. Cosa que, efectivament, ha fet que partits com el de la senyora Le Pen a França, per no citar altres, fins i tot altres que han arribat a governs, i que no han marxat. Diuen que han de canviar la Unió Europea des de dins. A vegades, segons el que diuen, preferiris que marxessin. Però, bueno, això és el joc democràtic. Ells accepten que, en el món actual, el segle XXI, 2024, en un món cada vegada més complicat i on moltes coses no estan anant realment bé, sortir de la Unió Europea és un luxe que no et pots donar. I jo estic convençut que no haurien tingut joc ara, és a dir, després que comences la guerra ucraïna, i després del Covid, els britànics no haguessin marxat. 


És una pena, perquè és un tema molt difícil de revertir, ara, no? Jo crec que l'opinió pública britànica cada vegada més se n'adona de les mentides de l'autobús que deia les milions que tornarien al sistema de salut, i avui el dia el sistema de salut està arruïnat.
Estan en crisi total, perquè totes coses han marxat a les xarxes i a les infermeres o dels infermers que eren ciutadans d'altres països de la Unió Europea.  

​
Per acabar, Jaume, torno al tema personal. Torna sovint a Catalunya?
Sí, torno prou sovint, primer perquè hi tinc família, el meu pare, els meus germans, els meus nebots, i segon perquè, com deia abans, també tenim una oficina, cosa que vol dir que organitzem bastantes activitats, i procuro o bé baixar perquè vaig a veure la família, o a passar les vacances, o bé a vegades baixo molt més ràpidament, perquè, diguem-ne, per feina, per fer coses. Ara que arriben les eleccions europees, estic anant més, perquè hi ha més activitat, rebo més invitacions, de fet, a vegades tinc he de dir que no, cosa que em sap greu, però és clar, treballo per 27 països. Si pogués anar a Barcelona cada setmana, aniria a Barcelona, però tant temps que anar a uns altres llocs. 


Per allò que m'expliques, ho he sentit moltes vegades de la Catalunya exterior, que està treballant o als Estats Units, o a diferents països d'arreu del món, tu hi has viscut més temps fora que a Catalunya, oi?
Sí, sí, jo vaig arribar a Luxemburg el dia que complia 27 anys, i ja tinc uns quants més. 


I què t'imagines el dia que et retiris tornant a Catalunya, o ja et sents més belga?
No, jo no em sento belga. De fet, els belgues, ells mateixos, no són massa belgues, però no sé què passarà. No tinc ni idea, per una banda, si m'agradaria tornar a Catalunya, a Barcelona, o a algun altre lloc on fos, perquè és casa meva, però, de l'altra, no sé on aniran a parar els meus fills. És veritat que ara la major part dels amics els tinc aquí, però tampoc sé a on aniran, quan siguin ells els que es retiren, els que es jubilin. Jo tinc la sensació que seré una d'aquestes persones que haurien de tenir un peu en un lloc i un peu en un altre.